Sant Càliç

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
El Sant Càliç en la Seu de Valéncia.

La Història del Sant Càliç[editar]

Tant per les senyes arqueològiques com pel testimoni de la tradició i els documents que es posseïxen, és completament verosímil que este bell got estiguera en les mans del Senyor quan la vespra de la seua Passió, prengué pa en les seues santes i venerables mans, i, elevant els ulls al cel, cap a Deu, Pare seu totpoderós, donant gràcies el beneí, el partí, i el donà als seus discípuls dient:

“Prengau i mengeu tots d'ell, perque açò es el meu Cos, que serà entregat per vosatres”. De la mateixa manera, acabat el sopar, prengué este càliç gloriós en les seues santes i venerables mans, i donant gràcies el beneí, i el donà als seus discípuls dient: “Prengau i begau tots d'ell, perque este és el càliç de la meua Sanc, Sanc de l'aliança nova i eterna, que serà abocada per vosatres i per tots els hòmens per al perdó dels pecats. Feu açò en commemoració meua” (Pregaria eucarística I, Cànon romà. Cf. Mateu 26-29; Marc 14, 22-25, Lluc 22, 1520 i I Corintis 11, 23-25)

La Primera Impressió[editar]

El Sant Càliç de Valéncia suscita al mateix temps les sensacions d'admiració i escepticisme. El visitant se sent primer captivat per la bellea del Grial, la seua forma perfecta i estranya, els detalls d'or i les perles i pedres precioses; ve també l'observador en la ment plena de llegendes, películes i inclús previngut per les noveles i la lliteratura pseudo-científica de temes “grialics”.

Pero també en escepticisme:[editar]

¿Cóm pot ser eixe càliç d'apariència migeval la copa de l'Últim Sopar? ¿Per qué en Valéncia? ¿No serà, potser, un de tants presunts Grials? ¿Per qué no és tan famós com el Llançol Sant de Tori o la Túnica de Tréveris? I aixina tantes preguntes com escoltem cada dia en la Sèu.

En realitat, la relíquia és la part superior, que és una tassa d'àgata finament polida, que mostra vetes de colors càlits quan refracta la llum; és una preciosa “copa aleixandrina” que els arqueòlecs consideren d'orige oriental i dels anys 100 al 50 abans de Crist. Es la conclusió de l'estudi efectuat pel professor N'Antoni Beltrán i publicat en 1960 (“El Sant Càliç de la Sèu de Valéncia”), mai refutat, i que està en la base del creixent respecte i coneiximent del Sant Càliç.

Molt més posteriors són les anses i el peu d'or finament gravat, que tanca una copa o “naveta” d'alabastre, d'art islàmic, diferent de la copa; tot això, lo mateix que les joyes que adornen la base, són d'época migeval. Les dimensions són modestes: 17 cm d'altura, 9 cm d'amplària de la copa i 14,5 x 9,7 cm. que té la base elíptica.

Venècia i uns atres llocs conserven càliços de pedres semi-precioses d'orige bizantí i en Espanya hi ha eixemplars pareguts dels sigles XI i XII, pero es tracta de gots llitúrgics, engastats en or i plata i coberts de metal en el seu interior. No obstant, al compondre el càliç de Valéncia, els orfebres destacaren la copa, nua d'abillaments, en grans anses per a portar-la sense tocar el preat i delicat got de pedra translúcida.

El Sant Caliç en La Seu de Valéncia

La Tradició dels Primers Sigles[editar]

La tradició nos diu que és la mateixa Copa que utilisà el Senyor en l'Últim Sopar per a l'institució de l'Eucaristia, que despuix fon portada a Roma per Sant Pere i que conservaren els Papes successors d´ell fins a Sant Sixt II, que per mediació del seu diaca Sant Llorenç, oriunt d'Espanya, fon enviada a la seua terra natal d'Osca en el sigle III per a lliberar-la de la persecució de l'emperador Valerià. Recomana esta permanència del Sant Càliç en Roma la frase del Cànon Romà dita abans: “prengué este càliç gloriós”, (hoc praeclarum calicem); expressió admirativa que no trobem en unes atres anafores antigues, i no podem oblidar que la pregaria eucarística romana és la versió llatina d'una atra en llengua grega, perque esta fon la pròpia de l'Iglesia de Roma fins al Papa Sant Damas en el sigle V.

L’Història del Sant Càliç en Espanya[editar]

Durant l'invasió musulmana, a partir de l'any 713, fon amagat en la regió del Pirineu, passant per Yebra, Siresa, Santa Maria de Sasabe (hui Sant Adrià), Bailio i, finalment, en el monasteri de Sant Joan de la Penya (Osca), a on pot referir-se ad ell un document de l'any 1071 que nomena un preciós càliç de pedra.

La relíquia fon entregada en l'any 1399 al Rei d'Aragó, Martí l'Humà que el tingué en el palau real de l'Alfajeria de Saragossa i despuix, fins a la seua mort, en el Real de Barcelona en 1410, nomenant-se el Sant Càliç en l'inventari dels seus bens (Manuscrit 136 de Martí l'Humà. Archiu de la Corona d'Aragó, Barcelona; a on se descriu l’història del sagrat got) Cap a 1424, el segon successor d'En Martí, el Rei Alfons V el Magnànim portà el reliquiari real al palau de Valéncia, i en motiu de l'estància d'este Rei en Nàpols, fon entregat junt en les atres regies relíquies a la Sèu de Valéncia l'any 1437 (Volum 3.532, fol. 36 v. De l'Archiu de la Catedral).

El Sant Càliç en Valéncia[editar]

"El Sant Sopar" (h. 1550) de Joan de Joanes, Museu Parroquial de Bocairent

Fon conservat i venerat durant sigles entre les relíquies de la Catedral, i fins al sigle XVIII s’utilisà per a contindre la forma consagrada en el “monument” del Dijous Sant. Durant la guerra de l'Independència, entre 1809 i 1813, fon traslladat per Alacant i Eivissa fins a Palma de Mallorca, fugint de la rapacitat dels invasors napoleònics. L'any 1916 fon finalment instalat en l'antiga Sala Capitular, habilitada com a Capella del Sant Càliç. Precisament esta exposició publica permanent de la sagrada relíquia va fer possible que es divulgara el seu coneiximent, molt reduït mentrimentres permaneixqué reservat en el reliquiari de la Catedral.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) quedà ocult en el poble de Carlet. El Beat Joan XXIII concedí indulgencia plenària en el dia de la seua festa anual, el Papa Joan Pau II celebrà l'Eucaristia en el Sant Càliç durant la seua visita a Valéncia el 8 de novembre de 1982 i lo mateix succeí en La seua Santitat Benet XVI que celebrà l'Eucaristia en motiu de la V Trobada Mundial de les Famílies, el 8 de Juliol de 2006.

Un tema d'actualitat[editar]

Ya hem dit que la critica negativa nos diu que ya en els temps de Jesús era una valiosa antiguetat i hi ha una costum israelita que nos dona un senya positiva important; en efecte, encara en l'actualitat cada família judeua conserva en afecte la “copa de bendició” per als sopars pasquals i sabàtics. Els evangelis nos diuen que Jesús celebrà el ritual pasqual en una sala decorosa, amoblada en divans (Mc 14, 15) Estranyaria que la família que li acollí no posara davant del Senyor la preciosa copa familiar per a que pronunciara les benediccions rituals, l'última de les quals se transformà en la primera consagració eucarística del vi en la Sanc del Redentor. Hem vist massa escenes “pobres” de l'Últim Sopar, en els discípuls assentats en terra i Jesús prenent en les seues mans un humil got de fanc... pero no fon aixina. Aixina, els Apòstols i els primers cristians pogueren identificar el got de la primera Eucaristia i conservar-lo a pesar de la seua fragilitat. ¿Com pogué conservar-se intacte els primers i incerts mil anys si no és perque el protegia la memòria d'un misteri sacratíssim?

Les Llegendes del Grial[editar]

El tema de la busca del Grial, objecte maravellós i font de vida, és fonamental en la lliteratura migeval franc-germànica, i el seu orige està sobre tot en les obres de Chretien de Troyes, que deixà inacabada, cap a 1190, la seua obra Perceval o el Conte del Grial; ací no s'explica quina és la naturalea d'esta joya, i fon Wolfram von Eschenbach qui li donà forma de càliç en el seu poema “Perceval el Gales”. Se creu que concebé el seu Parsifal a principis del sigle XIII, en Wartburc, mític castell, breçol de poetes i trobadors; i que el finalisà en 1215. Allí, en este castell, a on estos cantors a l'amor, estos Mestres Cantors, les tres regles principals dels quals, Deu, el seu senyor i la dona amada, constituïen la font de les seues inspiracions, compongué Wolfram la seua magna obra, ya que ell fon el príncep dels trobadors, la màxima figura junt en Walter von der Vogelweide i Heinrich Tannhäuser. Recents investigadors, com Michael Hesemann (“Die Entdeckunc des Heiligen Grals. Das Ende einer Suche”, Ed. Pattloch 2003), situen l'orige d'estes llegendes en Espanya i sobre la base del Càliç d'àgata de Sant Joan de la Penya, i no podem oblidar que foren la font d'inspiració per a les grans obres poètic-musicals de Richard Wagner “Tannhäuser”, “Parsifal” i “Lohengrin”.

Un tema d'actualitat[editar]

Pero si be la lliteratura griàlica migeval trobà en la busca del sagrat got un símbol de purificació i de renuncia per a arribar a la perfecció personal i a la salvació, assistim des de fa anys a l'aparició de noveles fingidament històriques i a tota una lliteratura esotèrica que fa del Grial un fosc objecte o una tradició amagada a lo llarc dels sigles que conservaria l'autèntica essència del cristianisme o la verdadera historia de Jesús de Nazaret. Pareix que lo que no conseguí la critica lliberal i el materialisme antirreligiós, és pretenguera ara conseguir-ho en esta pseudo divulgació per a destruir la neta fe de l'Iglésia en Jesucrist el Senyor. Aixina, la sospita i la falsetat busquen entelar lo que fon i hauria de continuar sent un icon de la cultura cristiana.

Per això, el Càliç, en la seua autenticitat arqueològica i la seua tradició exenta d'elements maravellosos, nos remet a l'época de Jesús i nos recorda l'institució de l'Eucaristia com a moments històrics que transcendixen el temps i arriben fins a nosatres com un misteri de salvació. Aixina ho vivim quan la sagrada relíquia es trasllada des de la seua preciosa capella, l'antiga sala capitular (sigle XIV), fins a l'altar major en la celebració de la Santa Missa en el Sopar del Senyor, el Dijous Sant i en la festa solemne de l'últim dijous del mes d'octubre.

Este és el mensage que es desija proclamar des de la Catedral de Valéncia, en el soport de benemèrites associacions com la Real Germandat i la Confraria del Sant Càliç que, junt en el Capítul Metropolità, mantenen el cult i la difusió de la devoció del Sant Càliç, que s'expressa en els pelegrinages de parròquies i entitats religioses i cíviques, totes les semanes, en la celebració dels “dijous del Sant Càliç”.

La Capella del Sant Càliç[editar]

Quan en el sigle XV s’allargaren les naus per a conseguir el campanar i la sala capitular, l'arquitecte Pere Compte (autor també de la Llonja de Valéncia) edificà en 1496 el corredor d'accés a l'aula antiga.

La porta d'entrada té una portada gòtica llaurada per Pere Balaguer en 1424. Ad un costat del corredor es veu, entre uns atres, el monument funerari del bisbe Vidal de Blanes, constructor de l'aula capitular i “l'Adoració dels pastors”, pintura al fresc (1472) de Francesco Pagano de Neapoli i Paolo da Sant Leocadio, de la sala capitular, passada a llenç, que fon la prova per a la seua decoració de la capella major.

En una capella se contempla el retaule de Sant Miquel (principis del Sigle XVI), obra primerenca de Vicent Macip. Si be les pintures mostren el transit al Renaiximent, té l'estructura clàssica dels retaules dels sigles XIV i XV.

En 1916 se traslladà el Sant Càliç a l'aula capitular, que va passar a ser la capella actual. La capella es d'estil gòtic florit (S. XIV); té planta quadrada i parets llises, de pedra llaurada. Es va construir per disposició del Bisbe Vidal de Blanes entre els anys 1365-1369. En ella se celebraren Corts del Regne i es donaren classes de Teologia, entre uns atres, per Sant Vicent Ferrer.

Medix 13 metros de costat per 16 d'alçària, i es cobrix en una elevada volta de creueria nervada en forma d'estrela, els nervis de la qual es prolonguen fins a descansar en unes mènsules policromades. En les claus de la volta estan els dotze Apòstols, i, en la clau central, la coronació de la Mare de Deu en el cel despuix de l'Assunció, misteri titular d'esta Catedral.

Este espai no fon afectat per la reforma neoclàssica del sigle XVIII i en ell se colocà el retaule d'alabastre, antiga entrada del cor (sigle XV). En este marc destaquen els dotze relleus del florentí Giuliano Poggibonsi (discípul de Ghiberti, Portes del Paraís, Florència) Les escenes inferiors corresponen a l'Antic Testament i són profecia de les superiors, del Nou Testament.

En els murs es poden vore l'Adoració dels Reis, pintura al fresc per Nicolau Florenti (1472), i les cadenes que tancaven el port de Marsella i portades per Alfons V el Magnànim en el sigle XV.

El Cult del Sant Càliç[editar]

El Capítul de canonges celebra en la capella del Sant Càliç tots els dies laborables la Llitúrgia de les Hores (Laudes i Hora intermija) i la Santa Missa, cantada en gregorià.

Tant la Real Germandat com la Confraria del Sant Càliç patrocinen el cult que es tributa a Jesucrist summe i etern Sacerdot per mig de la veneració del sagrat got en que va entregar sacramentalment la seua sanc redentora en l'Últim Sopar.

En la vesprada dels dijous, a les 19:30, s'expon el Santíssim Sacrament i es resa el Rosari. A les 19:45 se canten les aclamacions al Sant Càliç i es dona la bendició en el Santíssim. Després es celebra la Santa Missa en cants acompanyats per l'orgue.

Parròquies i associacions religioses i cíviques pelegrinen cada “Dijous del Sant Càliç” per a participar en esta Missa.

El Dijous Sant, el Sant Càliç es portat a l'altar major de la Catedral en la provessó d'entrada de la Missa en el Sant Sopar del Senyor, i el mateix en la “Festa anual del Sant Càliç”, que se celebra l'últim dijous d'octubre.

La Real Germandat del Sant Càliç[editar]

Quan el 6 de giner de 1916 el Sant Càliç fon expost definitivament en l'antiga Aula Capitular gòtica (s. XIV), l'Arquebisbe En J. Maria Salvador i Barrera aprovà en febrer de 1918 els estatuts de la “Real Germandat del Sant Càliç, cos colegiat de la noblea titulada valenciana”, en la finalitat de contribuir al cult de la sagrada reliquia.

El seu primer president fon En Lluís Vich, Baró de Llaurí, co-fundador d'esta ilustre associació junt en el Baró de Santa Barbera.

Són moltes les millores de la capella que ha patrocinat l'associació, que va adoptar la celebració els primers dijous de mes del "Dijous del Sant Caliç". La Real Germandat té també una secció en Madrit.

La Confraria del Sant Càliç[editar]

L'Arquebisbe En Marcelí Olaechea i Loyzaga va promoure, junt en el Capítul Metropolità de Valéncia, esta insigne associació publica de fidels, erigida canongement en la Catedral de Valéncia, sent els estatuts aprovats ad experimentum el 25 de març de 1952, i en caràcter definitiu, per part del Prelat, el 25 de novembre de 1955.

Fon el seu primer president En Lluís B. Lluch Garin i primer canonge zelador del cult del Sant Càliç i assistent eclesiàstic de la Confraria el M. I. Sr. En Benjamin Civera Miralles. La finalitat de l'associació és fomentar el cult i la devoció del Sant Càliç, havent promogut obres en la capella i la difusió del coneiximent d'aquell per mig de conferencies, artículs i la publicació de llibres.

Té la seua sèu en la Catedral i patrocina i organisa la “Festa anual del Sant Càliç” l'últim dijous d'octubre i els “Dijous del Sant Càliç”, excepte el primer, reservat a la Real Germandat, en els que s'acollix a pelegrinages de parròquies, entitats cíviques i associacions de fidels.

Joan Pau II en la Catedral[editar]

Dins del programa de la seua visita apostòlica a Espanya, el Papa Joan Pau II va vindre a Valéncia el 8 de novembre de 1982.

Començà la seua jornada en la Catedral, a on va arribar acompanyat per l'Arquebisbe Monsenyor Miquel Roca Cabanellas. Fon rebut pel Capítul en la Porta de "els ferros" i, ya en l'interior, va dirigir unes breus paraules i la seua benedicció als membres dels grups del Sinode Diocea en aquell temps en curs i que abarrotaven el temple metropolità.

Damunt de l'altar major estava el Sant Càliç del Sopar del Senyor, que el Papa va besar reverentment i despuix firmà en el Llibre d'Honor de la Confraria.

El Sant Pare va fer despuix una breu visita a la Basílica de la Mare de Deu dels Desamparats i beneí als malalts en la plaça de la Verge. Poc despuix va presidir l'Eucaristia en el passeig de l'Albereda, en la qual ordenà a 150 sacerdots i va utilisar el Sant Càliç en un fet sense precedents des de l'antigor.

Benet XVI en la Catedral[editar]

A lo llarc dels dies 8 i 9 de Juliol del 2006 tingué lloc en Valéncia la V Trobada Mundial de les Famílies, que va contar en la presència del Papa Benet XVI.

A la seua arribada a la ciutat, despuix de resar en el lloc del tràgic accident del Metro, ocorregut dies abans, la primera visita del Pontífex fon a la Sèu Metropolitana, acompanyat per l'Arquebisbe Monsenyor Agustí Garcia-Gascó.

En la porta principal o "dels ferros" fon rebut pel Capítul, passant despuix a la Capella del Sant Càliç, en l'entrada de la qual li saludaren les representacions de les juntes directives de la Real Germandat i de la Confraria del Sant Càliç i a on l´esperaven els Bisbes espanyols; allí va venerar el sagrat Càliç, firmà en el Llibre d'Honor de la Confraria del Sant Càliç i va rebre l'insígnia d'Honor de la mateixa.

A continuació, el Papa va fer entrega d'un càliç, obsequi seu, al Sr. Arquebisbe de Valéncia i rebé de mans del President de la CEE un eixemplar de l'obra de Sant Joan d'Avila "Tractat de l'amor de Deu"; finalment entregà a Monsenyor Blázquez un mensage a l'Episcopat espanyol que va firmar allí mateix. Passà despuix per la nau central, ocupada pels sacerdots valencians i religioses de clausura; en el presbiteri va poder contemplar la restauració del mateix i les pintures renaixentistes quasi completament recuperades, i allí escoltà breument el conjunt d'instruments copiats dels frescs del sigle XV i el Cor de la Sèu, que varen ambientar l'acte.

Després d'impartir la bendició passà a la Basílica de la Mare de Deu dels Desamparats, eixint per la porta de l'Almoina. A l'endemà, en la Missa conclusiva del V EMF, el Sant Pare va tindre el gratíssim gest d'utilisar el Sant Càliç de l´Últim Sopar del Senyor, com abans ho havia fet S. S. Joan Pau II en la seua visita a Valéncia en 1982.

Enllaços externs[editar]