Robert Goddard

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar


Robert Hutchings Goddard (Worcester, Massachusetts; 5 d'octubre de 1882Baltimore, Maryland; 10 d'agost de 1945) fon un dels pioners en el camp dels coets. Encara que el seu treball en este camp fon revolucionari, a sovint fon ridiculisat per les seues teories, que estaven molt per davant del seu temps. Rebé poc reconeiximent durant la seua vida, pero finalment seria cridat com un dels pares dels coets espacials.

Joventut i inspiració[editar]

Goddard naixqué en Worcester, Massachusetts. Escomençà a interessar-se per l'espai quan llegí la novela classica de H. G. Wells, La guerra dels móns quan tenia 16 anys.[1] La seua dedicació pels coets s'iniciaria el 19 d'octubre de 1899. Mentres pujava a un cirerer per a podar les seues branques, imaginà, i més tart escrigué:

"que maravellós seria construir algun dispositiu que tinguera la possibilitat d'ascendir a Mart, i com semblaria en una escala diminuta, si s'elevase des de la praderia als meus peus."

Durant el restant de la seua vida considerà el 19 d'octubre com el "dia de l'aniversari", una festivitat privada.

Educació i primers treballs[editar]

Robert Goddard en 1924 en l'Universitat Clark

En 1908, Goddard se graduà en ciències en l'Institut Politècnic de Worcester, i escomençà a treballar com professor temporal de Física en l'Universitat Clark, posgraduant-se en 1910 doctorant-se en 1911. En 1914 dissenyà motors per a coets, en l'ajuda de la Smithsonian Institution. En 1919 escrigué l'artícul titulat «Un método per a alcançar altituts extremes» en el que exponia la possibilitat d'un viage a la Lluna.[2]

Goddard llançà el primer coet de combustible liquit (Goddard 1) el 16 de març de 1926, en Auburn. En l'entrada del seu diari arreplegà: "El primer vol en un coet usant propelents liquits se realisà ahir en la granja de la Tia Effie." El coet, que se denominava "Nell", com un personage d'una coneguda obra de Broodway,[3] tenia el tamany d'un braç huma, s'elevà apenes 12 metros durant un vol de dos segons i mig que terminà en un camp de cols, encara que seria una important demostració de que els propulsors de combustible liquit eren possibles.

També desenrollà l'idea del bazooka realisant una prova dos dies abans de l'armistici que finalisaria la Primera Guerra Mundial. Atre investigador de l'Universitat Clark continuaria el seu treball per a crear l'arma que seria utilisada amplament en la Segona Guerra Mundial.

Critica del New York Times[editar]

Robert Goddard junt al seu primer coet de combustible líquit el 16 de març de 1926

Goddard era suspicaç en atres i solia treballar sol, lo que llimitava l'efecte del seu treball. El seu caràcter insociable fon el resultat de les dures crítiques que rebé dels mijos de comunicació i atres científics, que dubtaren de la viabilitat del viage en coet per l'espai. Després d'un dels seus experiments en 1929, un periòdic local de Worcester portava com títul "El coet llunar falla el seu objectiu per 238.799 ½ milles".

El 12 de giner de 1920, un artícul en primera pàgina en The New York Times, divulgà una nota de prensa de la Smithsonian sobre un "coet d'alta eficiència de múltiple càrrega". El principal us considerat era "la possibilitat d'enviar aparats de registres a altituts moderades i extremes dins de l'atmòsfera terrestre," la ventaja sobre els instruments transportats per globos seria la facilitat de la seua recuperació ya que "el nou dispositiu de coet aniria en ascensió dreta cap amunt i cauria també en llínia dreta. Pero també se mencionava una proposta "de [enviar] a la part oscura de la Lluna nova en una suficient cantitat de la pólvora més retillent, que se capcionaria en l'impacte, sent visible per a un telescopi de gran alcanç. Esta seria l'única manera de provar que el coet havia eixit de l'atracció de la Terra puix no retornaria mai".

Al dia següent, un editorial sense firmar en The New York Times carregà contra la proposta. L'escritor de l'editorial atacà l'us de l'instrumentació preguntant si "els instruments retornarien al punt de partida... els paracaigudes són arrastrats com els globos aerostàtics. I el coet, o lo que deixe d'ell despuix de l'última explosió, necessitaria estar dirigit en una gran habilitat, i en una calma total, per a caure sobre el terreny a on fon llançat. Pero esta és una inconveniència menor... encara que pot ser que siga prou serie per al [punt de vista] del sempre inocent espectador... a alguns mils de metros de la zona de llançament".

Pero la crítica principal estava, no obstant, reservada per a la proposta llunar: "despuix de que el coet ixca de nostre aire i comence en el seu viage més llarc que ni serà accelerat ni mantingut per l'explosió de càrregues llavors pot ser que hi haja eixit. Per a afirmar açò se deuria negar una llei fonamental de la dinàmica, i únicament el Dr. Einstein i la seua dotzena elegida estan autorisats a fer açò". Expressà l'incredulitat que el professor Goddard "no coneix la relació d'acció i reacció, i la necessitat de tindre alguna cosa millor que un buit contra el que reaccionar" i fins i tot comentà que "estes coses com erros intencionals o descuits". Goddard, insistí el periòdic, sugerint potser mala fe, "únicament sembla carir del coneiximent que se dispensa diariament en els instituts". 49 anys més tart, The New York Times publicà una correcció el dia següent del llançament de l'Apolo 11.[4]

Roswell, Nou Mèxic[editar]

Charles Lindbergh feu esta fotografia del coet de Goddard el 23 de setembre de 1935 en Roswell

Finalment Goddard fon destacat a Roswell, Nou Mèxic, a on treballà casi aïllat durant décades, i a on més tart un institut portaria el seu nom. Encara que atragué l'atenció de l'Eixercit dels Estats Units pel seu treball sobre coets, fon rebujat puix no conseguiren entendre les aplicacions militars dels coets.

Irònicament, fon la Alemanya nazi la que s'interessà per les seues investigacions. Wernher von Braun desenrollà els coets V-2 durant la Segona Guerra Mundial prenent com base els dissenys i idees de Goddard.[5] Abans de 1939, científics alemans entrarien en contacte en Goddard ocasionalment per a fer-li preguntes tècniques. En 1963, von Braun digué sobre Goddard:
"els seus coets... poden haver segut alguna cosa rústics per als estandarts actuals, pero encengueren el camí i incorporaren moltes característiques amprades en nostres coets i vehículs espacials més moderns".

Goddard fon el centre d'una operació d'espionage famosa que implicava a l'agència d'inteligencia alemana, Abwehr i un espia cridat Nikolaus Ritter. Com cap de les operacions en Estats Units de l'agència, Ritter reclutà a una persona que s'infiltrà en el círcul íntim de Goddard, filtrant els seus descobriments als alemans.

Després de que la seua oferta per a desenrollar coets per al Eixercit fora rebujada, Goddard traslladà el seu interés principal en el treball d'aeronaus experimentals per a l'Armada d'Estats Units. En acabar la guerra, Goddard pogué examinar els V-2 alemans capcionats, del quals pogué reconeixer els components. No obstant, Goddard no dissenyaria més coets.

Mort i llegat[editar]

Sagell dels Estats Units en honor de Robert Goddard

En 1945 s'enteraria de que tenia un càncer de gola i moriria eixe any el 10 d'agost en Baltimore, Maryland. Fon soterrat en l'Hope Cementery en la seua ciutat natal de Worcester.

El 17 de juliol de 1969, un dia despuix del llançament de l'Apolo 11, el periòdic The New York Times publicà una breu entrada en el títul d'"Una correcció", resumint l'editorial de 1920 que se burlava de Goddard, i concloent:
"L'investigació i experimentació adicionals han confirmat els resultats de Isaac Newton en el sigle XVII i ara s'establix definitivament que un coet pot funcionar en el buit tan be com en una atmòsfera. The Times llamenta l'erro."

Un total de 214 patents els foren concedides pel seu treball, la majoria d'elles despuix de la seua mort. El Centre de Vol Espacial Goddard, establit en 1959, rebé el seu nom en el seu honor.

Referències[editar]

  1. Martos, A. (2009). Breve Historia de la carrera espacial. Ediciones Nowtilus. ISBN 9788497637657.
  2. Mur Vilaseca, T. (1957). Hacia la conquista del universo: etapas de la astronáutica. Aymá.
  3. Gainor, C. (2008). To a Distant Day: The Rocket Pioneers. University of Nebraska Press. ISBN 9780803222588.
  4. La disculpa histórica del «New York Times» ABC.es
  5. Rodríguez Cardona, Á. (2013). Breve historia de la astronomía. Ediciones Nowtilus. ISBN 9788499675046.

Enllaços externs[editar]

Commons