Riu

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Riu Sar en Galícia, Espanya.

Un riu és una corrent natural d'aigua que fluix en continuïtat. Té un cabal determinat, rara vegada constant a lo llarc de l'any, i desemboca en el mar, en un llac o en un atre riu (del qual es diu que és un afluent). La part final d'un riu és la seua desembocadura. Algunes vegades acaben en zones desèrtiques on les seues aigües se perden per infiltració i evaporació: és el cas dels rius alòctons (dits aixina perque les seues aigües procedixen d'atres llocs en clima més humit), com el cas del Okavango en el fals delta on desemboca o en numerosos uadis (wadi en anglés) del Sáhara i d'atres deserts. Quan el riu és curt i estret, rep el nom de riuet o riera.

Topografia[editar]

Vista a poqueta nit del Pont d'Angostura sobre el riu Orinoco inaugurat el 6 de giner de 1967

Un riu està compost per varies parts bàsiques. Per lo general els rius, especialment els més grans, se dividixen en tres parts principals, d'acort en la seua capacitat erosiva i de transport de sediments: curs superior, curs mig i curs inferior. Existixen alguns rius que presenten caràcters especials en este sentit: en l'image corresponent al riu Amazones prop de Manaos se distinguix la diferent coloració de les aigües en la confluència de l'Amazones, en primer terme, en el riu Negre, el nom del qual es deu a la coloració més obscura i en menys sediments d'este últim riu pel fet de que el seu recorregut se troba en la seua major part sobre l'escut guayanés, en aigües en les que els sediments argilosos són prou escassos. Este fet significa que els dos rius corresponen a zones distintes des d'este punt de vista: el riu Negre discorre sobre terrenys que podríem calificar de curs mig, mentres que l'Amazones ya se troba en el curs baix quant rep les aigües del Negre.

Curs superior[editar]

Un chicotet torrent, afluent del riu San Juan (a la seua vegada afluent del riu Guárico en Veneçuela, pertanyent a la conca de l'Orinoco, se desprén de la part meridional de la Serrania del Interior.

Generalment esta part dels rius coincidix en les àrees montanyoses d'una conca determinada. Ací el potencial erosiu és molt major i els rius solen formar valls en V al encaixar-se en el relleu, encara que hi ha excepcions molt importants com la que pot vore's en un chicotet afluent en el curs superior del riu Guárico (Veneçuela) en el que la vegetació en el fondo de la vall impedix l'erosió al retindre l'aigua durant molt de temps, lo que li fa tindre un cabal casi permanent. Algunes vegades, quant esta part d'un riu se troba en regions de montanya de clima sec poden denominar-se barrancs, rambles o torrents.

Curs mig[editar]

Generalment, en el curs mig d'un riu solen alternar-se las àrees o zones on el riu erosiona i on deposita part dels seus sediments, lo qual se deu, principalment, a les fluctuacions de la pendent i a l'influencia que reben en respecte al cabal i sediments dels seues afluents. A lo llarc del curs mig, la secció transversal del riu habitualment s'anirà suavisant, prenent forma de safa seccionada en lloc de la forma de V que preval en el curs superior. A lo llarc del curs mig, el riu seguix tenint la suficient energia com per a mantindre un curs aproximadament recte, excepte que hi haja obstàculs excepcionalment resistents.

Curs inferior[editar]

En les parts on el riu fluix en àrees relativament planes, sol formar meandres: establix curves regulars, podent aplegar a formar llacs en ferradura. Al fluir el riu, carreja grans cantitats de sediments, els que poden donar orige a illes sedimentaries, dites deltes i també pot ocasionar l'elevació del llit per dalt del nivell de la planura, per lo que molts rius solen discórrer paralels al mateix per no poder desembocar per la major elevació del riu principal: son els rius tipo Yazoo. La desembocadura d'un riu que acaba en una boca molt ampla i profunda se denomina estuari.

El nom dels rius[editar]

En molts casos s'han presentat i se seguixen presentant, discussions a causa del nom i recorregut dels rius, sobre tot en conques hidrogràfiques de relleu heterogéneu i de gran extensió, en les que no ha existit un criteri comú sobre les dimensions del riu principal i dels seus afluents. En atres casos, existixen varies denominacions per a un mateix riu, a lo llarc del seu recorregut. Eixemples de rius dels quals els seus noms s'han discutit en relació a on podem fixar el seu naiximent o en afluents més importants que el riu principal podem senyalar:

  • El Nil, format per la confluència del Nil Blanc i el Nil Blau.
  • L'Amazones, en tres afluents importants en la seua part alta (Marañón, Ucayali i Huallaga) encara que en este cas, s'ha pres al Marañón com el verdader Amazones.
  • L'Orinoco en un afluent més llarc que el propi Orinoco en el punt de la seua confluència, el riu Guaviare.
  • El Miño, en un afluent més llarc i cabalós en el punt de la seua confluència, el Sil.
  • El riu Mississípi - riu Missuri, següent l'afluent (el Missuri) més llarc que el riu principal en el punt de la seua confluència.
  • El Guadalquivir, format per la part alta del riu en este nom en la seua confluència en el Guadiana Menor, del qual la llongitut és major.
  • El Bergantes, en la seua confluència en Forcall en atres dos rius més llarcs seguix conservant el seu nom.

I en atres casos, un mateix riu té noms distints a lo llarc del seu recorregut, especialment en els casos en que se formen braços o canals a partir d'un llit i cada un d'eixos braços pren un nom distint. És el cas del riu Apure (Apure Sec, Apure Vell i Apurito). També el Magre podria incloure's en este cas (Rambla de la Torre, Riu Magre, Alcalá, Rambla d'Algemesí, etc.)

La solució efectiva que acabaria en estes discussions seria fer prevaldre els noms en la toponímia més antiga, sobre la llongitut o cabal dels rius: si el Miño sempre s'ha considerat el riu principal i el Sil el seu afluent, no tenim ninguna raó per a intentar canviar esta denominació tan antiga en el temps. I lo mateix podria dir-se en molts atres casos.

Tipos de rius[editar]

Classificació segons periodo d'activitat[editar]

Perennes[editar]

Estos rius estan formats por cursos d'aigua localisats en regions de pluges abundants en escasses fluctuacions a lo llarc de l'any. Pero, inclús en les àrees on plou molt poc poden existir rius en cabal permanent si existix una alimentació freàtica (és dir, d'aigües subterrànees) suficient. La majoria dels rius poden experimentar canvis estacionals i diaris en el seu cabal, degut a les fluctuacions de les característiques de la cobertura vegetal, de les precipitacions i d'atres variacions del temps atmosfèric com la nuvolositat, insolació, evaporació o més be, evapotranspiració, etc.

Estacionals[editar]

Estos rius i rambles son de zones en clima tipo mediterràneu, on hi ha estacions molt diferenciades, en hiverns humits i estius secs o viceversa. Solen donar-se més en zones de montanya que en les zones de planura.

Transitoris[editar]

Son els rius de zones en clima desèrtic o sec, de cabal esporàdic, en els quals se pot estar sense precipitacions durant anys. Açò és degut a la poca freqüència de les tormentes en zones de clima de desert. Pero quant existixen descarregues de tormenta, que moltes vegades son torrencials, els rius sorgixen ràpidament i a gran velocitat. Reben el nom de wadis o uadis, als llits casi sempre secs de les zones desèrtiques, que poden aplegar a tindre creixcudes violentes i molt breus.

Alòctons[editar]

Son rius, generalment de zones àrides, dels quals les aigües procedixen d'atres regions més plujoses. El Nil en Egipte sempre s'ha pres com eixemple d'este tipo de rius. També el Okavango, atre riu africà que acaba en un ample delta interior en una conca endorreica de clima relativament sec. Aixina mateix, molts atres rius en totes les parts del mon.

Classificació segons geomorfologia[editar]

Segons la geometria en planta que adopta la corrent, se poden classificar els rius en tres tipos bàsics: rectilíneu, meàndric i anastomosat (braided en anglés). Els paràmetros utilisats per a esta classificació son la sinuositat i multiplicitat. Esta última depén del número de barres que dividix la corrent en varis braços.

Rectilíneu[editar]

Estes corrents se caracterisen per una sinuositat baixa (menor a 1,5) i multiplicitat 1, és dir, un únic canal. Son molt inestables, tenint a evolucionar a atres tipos de riu. Tenen cabal d'alta energia i gran capacitat erosiva.

Anastomosat[editar]

El riu Waimakariri en l'Illa del sur de Nova Zelanda, un bon eixemple de riu anastomosat.

Estes corrents presenten canals múltiples. Tenen gran capacitat de transport i sedimentació. Tenen menor energia que les corrents rectilínees, per lo que, al trobar-se en obstàculs, tendixen a modificar la seua trayectòria adequant-se al relleu i als sediments en el fondo del llit, següent la deposició en el fondo de sediments de granulometria heterogénea durant l'época d'aigües baixes, la principal responsable de la divisió del llit en els canals anastomosats, és dir, dividits dins del propi llit, com se pot vore en l'image. A medida que se van estabilisant les illes de sediments, poden aplegar a desenrollar-se en elles una vegetació pionera primer i més estable despuix, aprofitant la dotació d'aigua que proporciona el propi riu.

Meàndric[editar]

Este tipo de riu té sinuositat alta (major a 1,5) i canal únic. La seua característica principal és l'unitat geomètrica dita meandre, curva completa sobre el canal, composta per dos arcs successius. En contrast en els dos tipos anteriors, les corrents fluvials meandriformes combinen un caràcter erosiu (generalment, en la part cóncava de la curva o meandre) i sedimentari (en la vora convexa). Estes diferencies se deuen, com és obvi, a la distinta velocitat de les aigües en les dos vores.

Conques dels rius[editar]

Alguns rius curts i torrents poden fluir des de la seua capçalera o inici fins al mar sense convertir-se en afluents o tributaris d'atre major, ni rebre aigua d'atres rius. En general, un riu forma part d'una ret de drenage (o sistema fluvial) ocupant una conca hidrogràfica. Algunes conques comprenen pocs quilómetros quadrats, en canvi la conca del riu Amazones s'estén a lo llarc de 6,14 millons de km² (Vore: llista de les principals conques).

Les conques dels rius i les seues rets de drenage poden canviar de forma natural en periodos relativament curts de temps com conseqüència de captures fluvials.

Rius i paisages[editar]

Els rius erosionen roques i sediments, aplegant a obrir llits i valls, modelant el paisage en lo que se denomina modelat fluvial. El profunt llit del riu Colorado, ha retallat en alguns llocs fins a una profunditat de 1,5 km, formant el Gran Canó. I el canó del riu Majes, en el Perú, és encara més profunt, en uns 3 km de profunditat.

Els valls fluvials en general tenen forma de V, sobre tot, en les zones montanyoses d'alçament recent, pero esta forma se modifica a lo llarc del curs del riu, eixamplant ademés el seu tamany, pendent, perfil transversal, capacitat de transport de sediments i atres moltes característiques.

Biologia[editar]

La flora i fauna dels rius son diferents a la que se troba en els oceans perque l'aigua te distintes característiques, especialment la salinitat. Les espècies que habiten els rius s'han tingut que adaptar a les corrents i als desnivells. Pero, existixen numeroses excepcions, com es el cas dels salmons que desoven en les conques superiors o montanyoses dels rius o el dels taburons d'aigua dolça de Nicaragua i també en el cas de les espècies marines que penetren en els deltes oceànics duts per la plenamar de les marees i corrents oceàniques, tal com succeïx en els deltes del Orinoco i de l'Amazones. Lo mateix succeïx en els estuaris dels rius, encara que en este cas, l'entrada d'espècies marines en els rius sol ser momentànea durant el fluix o plenamar lo qual se deu a que se buiden durant el refluix o baixamar mentres que en els deltes, lo que canvia durant les marees és la major o menor salinitat de les seues aigües.

Alguns peixos d'aigua dolça son:

  • Anguila: naixen en el Mar de los Sargazos. Les larves emigren cap als rius europeus i nortafricans, on apleguen als tres anys d'edat (angules). En els rius passaran entre 4 i 10 anys, moment en el que comencen la seua migració reproductora cap al lloc en el que naixqueren. Els adults moren despuix de reproduir-se.
  • Bagre, en Amèrica del Sur.
  • Brema: viu en aigües de corrent suaus.
  • Caribe o piranya, en els rius de Amèrica del Sur.
  • Cachama, en Amèrica del Sur.
  • Carpa
  • Escardinio: viu en aigües tranquiles i molt plenes de vegetació
  • Esturió, peix eurasiàtic de gran tamany, del qual les seus lletons s'elabora el caviar.
  • Gobio
  • Ródeo
  • Rutilo: s'adapta a les aigües fangoses encara que preferix les clares.
  • Salmó: naix en rius de montanya en aigües de corrent ràpida i fondos pedregosos. Als tres anys emigra cap al mar i regressa al riu per a reproduir-se.
  • Temblador, gimnot o anguila elèctrica (Amèrica del Sur)
  • Truita de riu: viu en aigües clares i fredes, riques en oxigen.
  • Barp

Contaminació[editar]

L'aigua és un recurs renovable en perill per culpa de l'activitat humana. Tota l'aigua pura procedent de les pluges, ya abans d'aplegar a terra rep la seua primera carrega contaminant, quant dissol substancies com anhídrit carbònic, òxit de sofre i de nitrogen que la convertixen en pluja àcida. Ya en terra, l'aigua discorre per la superfície o se filtra cap a capes subterrànees. Al travessar els camps l'aigua del riu se carrega de pesticides i quant passa per ciutats arrastra productes com naftes, olis d'auto, metals pesats, etc. Els rius mostren una certa capacitat de desfer-se dels contaminants, pero per a això necessiten tindre un tram molt llarc en el que les bactèries puguen realisar el seu treball depurador. En un riu contaminat per matèria orgànica se distinguixen tres zones a partir del punt de contaminació:

a) Zona polisaprobia: Molt contaminada. Elevada població de bactèries.

b) Zona mesosaprobia: Contaminació mija. Les bactèries ya han eliminat gran part de la contaminació orgànica.

c) Zona oligosaprobia: L'aigua està en condicions similars a les que tenia abanns de que s'haguera produït la contaminació.

Rius més llarcs[editar]

Vista des d'un satèlit de la desembocadura del riu Amazones
Artícul principal → Rius més llarcs del mon.

Resulta difícil medir la llongitut exacta d'un riu degut a les propietats del terreny per on fluix. A continuació se llisten els 10 majors rius del mon en una llongitut aproximada:.[1][2][3][4]

  1. Riu Amazones (6.800 km).
  2. Nil (6.450 km)
  3. Yangzi (6.380 km).
  4. Riu Mississípi - Riu Missuri - Riu Jefferson (6.270 km).
  5. Riu Groc o Huang He (5.464 km).
  6. Riu Obi (5.400 km).
  7. Amur (4.410 km).
  8. Riu Congo (4.380 km o 4.670 km, segons se considere el lloc d'inici d'este riu).
  9. Riu Lena (4.260 km).
  10. Riu Mackenzie (4.240 km).

Regulació internacional[editar]

Artícul principal → Domini fluvial.

Tot estat eixercix sobirana territorial sobre el curs o porció del curs d'un riu que forma part del seu territori.

Existixen dos categories de rius:

  • Els rius interiors o nacionals, que tenen el seu curs en el territori d'un Estat.
  • Els rius que en el seu curs separen o travessen el territori de més d'un Estat, dits també binacionals o multinacionals. Estos rius poden ser fronterers o successius, o abdós coses a la vegada, com és el cas del Danubi i molts atres.

Els rius internacionalisats son aquells en els quals existix llibertat de navegació que segons siga més o menys ampla pot ser a favor de totes les banderes o només dels riberencs.

La policia i administració d'un riu obert a la lliure navegació suscita numerosos problemes: el règim aduaner, el pilotage, els reglaments de port, les tasses, etc. La norma general és que en principi l'administració de cada sector del riu és eixercida pel respectiu riberenc. Una fòrmula que ha aplegat a evitar problemes, sobre tot en els rius europeus on la concentració de la navegació és molt gran, consistix en l'establiment de comissiones internacionals d'administració fluvial.

Potamologia[editar]

Potamologia és l'estudi de les aigües fluvials (del grec potamos (Ποταμός) = riu), que abarca conceptes com els del seu cabal, llit, conca, curs o corrent, règim fluvial, dinàmica fluvial, perfils (llongitudinal i transversal), afluents i la seua importància, ecologia, flora, fauna, recursos hidrics i hidroelèctrics, navegació fluvial, etc. Vindria a ser una part de la hidrografia.

Vore també[editar]

Referències i notes[editar]

  1. El Nil fon considerat el riu més llarc del mon fins a recents estudis, que situen en este lloc a l'Amazones. Encara no existix consens total entre els científics.
  2. http://aula.el-mundo.es/aula/noticia.php/2000/10/16/aula971287016.html
  3. Amazon Longer Than Nile River, Scientists Say
  4. Amazon river 'longer than Nile'. BBC News.
  • Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Río de la Wikipedia en espanyol, baix llicència GFDL.