Revolució russa

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Lenin arengant el poble durant la Revolució (1917).

La Revolució Russa de 1917 fon un procés polític que culminà el mateix any en l'establiment d'una república que substituí el sistema sarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es dividí en dos fases. La primera, «la revolució de Febrer», en la qual es derrocà el règim autocràtic del sar Nicolau II i s'establix una república de caràcter lliberal. En la segona, «Revolució d'Octubre», fon una revolució de tipo socialista en la qual els Sòviets (controlats principalment pel partit bolchevic) prengueren el poder. Si be els principals foc de la revolució foren Petrograt i Moscou, pronte s'estengué a les àrees rurals a on els llauradors colectivisaren i redistribuïren la terra.

Causes de la Revolució Russa[editar]

La Revolució Russa va ser un dels més importants fets ocorreguts en l'época contemporànea. El seu impacte va ser palpable tant en Amèrica com en Europa. Encara que la Revolució no feu expandir el comunisme immediatament, donà a atres països convulsos del tercer món un eixemple a seguir. Décades més tart, el model filosòfic-governamental prendria renovada notorietat a mesura que Rússia, convertida en un estat socialista i en una superpotència econòmica i militar, s'enfrontara als Estats Units en la Guerra Freda.

En qualsevol cas, les dos revolucions de 1917 se dividiren en dos grans parts: la caiguda del règim sarista (Revolució de Febrer) i la creació del primer estat comuniste del món (Revolució d'Octubre). Les causes d'estes dos revolucions abasten les situacions polítiques, socials i econòmiques de Rússia en l'época. No hi ha una causa detonant de la revolució, sino que la suma de causes de curta, mijana i llarga duració desembocaren en l'insurrecció definitiva.

Causes polítiques[editar]

El poble rus odiava el règim autoritari del sar Nicolau II, membre de la dinastia dels Romanov. Les baixes que els russos patiren durant la Primera Guerra Mundial debilitaren encara més la image del sar i dugué al descontentament de la massa social, desmoralisada i en situació d'una profunda crisis. El règim despòtic del sar havia estat oprimint als llauradors durant sigles, i quedava clar que es trobava antiquat, encara que ell no s'enterava. Això provocà tensions dins de la classe baixa rural que desembocà en altercats i revoltes. Econòmicament, la inflació i la fam per tota Rússia contribuí aixina a la revolució.

Una combinació d'estos tres factors, combinats en el liderage de personages tan carismàtics com Vladímir Lenin i Lev Trotski, conduiren irremissiblement a la Revolució Russa.

Causes econòmiques[editar]

Les causes econòmiques de la Revolució Russa s'atribuïxen en gran mesura a la mala gestió del sar, sumada a la Primera Guerra Mundial. Més de quinze millons d'hòmens es varen unir a l'eixèrcit, que va deixar un número insuficient de treballadors en les fàbriques i les granges. El resultat va ser una escassea generalisada d'aliments i matèries primeres. Els obrers degueren de soportar terribles condicions de treball, incloent jornades de dotze a catorze hores i baixos salaris. Es varen desencadenar quantioses revoltes i vagues reivindicant millors condicions i millors salaris. Encara que algunes fàbriques varen accedir a les peticions per elevar els salaris, la inflació de guerra va anular el seu efecte. Hi va haver una protesta davant la qual Nicolau respongué en violència (vore Causes polítiques), en resposta, els treballadors de la indústria anaren a la folga i varen paralisar el ferrocarril i el restant de rets de transport. Les poques mercaderies que existien no es podien portar al seu lloc de destinació. Els preus es dispararen a mesura que els bens essencials eren cada vegada més escassos. En l'any 1917, la fam amenaçava a moltes de les grans ciutats. El fracàs de Nicolau a resoldre els problemes econòmics del seu país i la promesa del comunisme per a aplacar la fam compongué el núcleu d'esta revolució.

Causes socials[editar]

Les causes socials de la Revolució tenen l'orige en sigles d'opressió del règim sarista sobre les classes baixes, ademés dels excessos de Nicolau en la I Guerra Mundial. Aproximadament un 85% del poble rus formava part dels llauradors, oprimit per les classes superiors i el mateix règim. El vassallage, associat comunament en l'edat mijana, descriu en precisió la situació social de la Rússia de Nicolau: Una chicoteta classe de nobles terratinents controlaven una vasta quantitat de serfs. En 1861, el sar Aleixandre II de Rússia va emancipar a estos llauradors no per raons morals sino perqué impedia l'avanç social de Rússia. No obstant això, esta nova llibertat va ser de caràcter llimitat, ya que no tenien cap terra per conrear. Com a resultat, el govern elaborà noves lleis que els otorgaven chicotetes parceles de treball. Pero la quantitat de terra que se'ls cedí fon insuficient, de manera que es desencadenaren enormes revoltes. La Primera Guerra Mundial soles va aumentar el caos. La ingent demanda de producció industrial d'artículs de guerra i obrers va causar moltes més insurreccions i folgues. Ademés, com que es necessitaven a molts treballadors en les fàbriques, els llanuradors emigraren a les ciutats, que pronte es veren superpoblades, vivint baix condicions que ràpidament empijoraren mentres que la quantitat d'aliments requerida per l'eixèrcit era cada volta major, l'abastiment enacabant del front s'empobria més i més. En 1917, la fam amenaçava a la majoria de les grans ciutats. La suma de tots els factors anteriors contribuí a un creixent descontentament entre els ciutadans russos, que posteriorment desembocaria en la Revolució.

Revolució de 1905[editar]

Artícul principal → Revolució russa de 1905.

Molts historiadors consideren les revoltes ocorregudes en l'any 1905 com a l'antecedent immediat de la revolució de 1917. Alguns fins i tot consideren com a periodo revolucionari el periodo 1905-1917.[1] La "revolució" de 1905 fon un conjunt de revoltes antigovernamentals, espontànees i no organisades que tingueren lloc a lo llarc del 1905 en diversos punts de l'Imperi Rus. Els dos episodis més coneguts d'estes revoltes són el Dumenge Sagnant a Sant Petersburc i la revolta del Blindat Potemkin a Odessa. Frut de les diferents revoltes el Sar es trobà obligat a dur a terme un seguit de reformes polítiques de tipo lliberal i accepta la constitució d'un parlament, la Duma.

Revolució de Febrer[editar]

Artícul principal → Revolució de Febrer.
Nicolau II en març de 1917, poc despuix d'haver abdicat.

La Revolució de Febrer va nàixer d'una forma pràcticament esporàdica, es va produir en l'any 1917 quan la gent va eixir a protestar contra el règim sarista, per la simple raó de la manca d'aliments, la carestia, la fam que passaven. Este no va ser, naturalment, l'únic factor, ya que, com hem expost, d'entre totes les causes hi ha també el descontentament de la població en la participació en la Primera Guerra Mundial.

Des de giner hi havia hagut vagues diverses per tot Petrograt (nom russificat del germanòfil Sant Petersburc, i vigent de 1914 fins a 1924) això va fer créixer les protestes de febrer. Durant este mes l'esquerra radical i els lliberals es varen coordinar per estendre la revolta i dur a terme diverses activitats. La revolució va començar despuix del 23 de febrer. El 24 de febrer les protestes s'havien tornat molt violentes, les tensions cada vegada anaven aumentant més, i un llarc número de residents de les ciutats varen mantindre disturbis i enfrontaments contra les forces policials i els soldats. Quan el gruix dels soldats va guarnir la capital Russa, Sant Petersburc, varen agregar-se a les protestes, en contraposició a lo que havia passat en 1905, i llavors la protesta va agafar un atre aire més revolucionari conseguint que el 2 de març, el sar Nicolau II abdicara, este fet va supondre que la revolució fora tot un èxit i sobretot varen conseguir la caiguda del règim sarista, això significava el final de la dinastia Romanov, que portava governant a Rússia des de fa 300 anys. Se'ls havia demanat que a base de foc, aixafessin les revoltes dels protestants, més els desertors de les seues pròpies files, que anaven en aument. La presó, les estacions policials i els jutjats, varen ser fortament atacats i saquejades pels revoltats.

Veritablement, la seua desgràcia, va ser precisament que esta vegada la punta de llança que tenia, l'Eixèrcit, per reprimir, se li va girar en contra, se l'hi havia politisat i no a favor. La insurrecció de l'Eixèrcit, sense la qual no s'hauria liderat en suficient força el moviment per expulsar el sar, fon el 27 de febrer. Un dia abans, varen morir assessinats 50 manifestants en la plaça de Znamenskaya en un cicle de vagues i manifestacions del 23 al 26 de febrer. Aixina, el mateix 27 de febrer, la insurrecció de les tropes varen dur a l'incendi dels edificis Okhranka (la policia secreta de l'Eixèrcit Rus), fent que la guarnició de la capital s'adherira als revolucionaris, i també la creació del sòviet de Petrograt. Cal destacar que durant estos dies de revolucions constants, el sar Nicolau II es va vore obligat a dissoldre la Duma i nomenar un comité interí, ya que es va quedar sense mijos per governar.

Ademés el Príncep Lvov, va encapçalar el mateix 27, un govern provisional, en Kérenski com a ministre de guerra. L'objectiu d'este govern provisional era el de crear una República parlamentària occidentalista, representaven sectors de la burguesia lliberal menchevics i fer de Rússia un país democràtic.

Cal destacar que el primer episodi de la revolució es va saldar en més d'un centenar de víctimes, principalment manifestants, més la caiguda del règim sarista i les poques pèrdues humanes que varen existir va provocar l'aument d'entusiasme i de lliberació per tot el país.

Periodo Interrevolucionari[editar]

Després de la Revolució de Febrer, el 2 de març, el sar ha d'abdicar, ya no pot fer res més, li han pres el govern. Llavors, un mes i un dia despuix, torna Lenin, el 3 d'abril de 1917, quan va publicar les famoses "Tesis d'abril". Varen ser publicades en el diari Pravda. En estes, va fer una anàlisis de com s'haurien de desenrollar el polítics, ara que s'iniciava una nova etapa. Ademés, parla de conseguir una revolució socialista favorint el repartiment de terres i rebujant la guerra. L'experiment, acaba aquí, ya que el 30 del mateix mes, s'anuncia en una nota de Miliukov, que el govern es trenca. El 5 de maig, puix, se'n forma un de nou on Kérenski torna a obtindre el ministeri de guerra i el de la flota.

Cartell de propaganda rus-bolchevic on apareix Finlàndia, territori que se tornà independent arran la revolució: "No volem lluitar, pero defendrem els sòviets"

Aixina, del 3 de juny al 24, es dona el Primer Congrés dels Sòviets russos en Petrograt; mentrestant, Kérenski farà les seues primeres maniobres militars: es decidix el 16 de juny a atacar les forces austrohongareses, una aventura que acabarà el 2 de juliol, casualment, dia en el que Trotski es fa Bolchevic. Kérenski, a banda de no traure'n res, es guanya un enfrontament en el sector conservador de l'Eixèrcit, liderat per Lavr Kornilov. Dos dies despuix, hi haurà protestes i manifestacions en contra del govern en Petrograt. Pero destaca que, alvançant dos dies més en el calendari, L'Imperi Austrohongarés, juntament en els alemans, contraataquen Rússia, que estarà en un estat de pànic i saquejarà la ciutat ucraïnesa de Tarnopol. Aixina, s'ordena l'arrest de líders bolchevics.

El 7 de juliol, el Príncep Lvov, dimitix, despuix de ser el primer ministre de dos governs. És l'hora de Kérenski, que el substituïx. Pel que fa a Trotski, en vint dies d'afiliació, ya va conseguir ser detingut, juntament en Lunacharskii (22 de juliol).

Mariners anarquistes en Hèlsinki, en l'estiu de 1917.
El mes d'agost, es desenrollà basant-se en dos fets que es varen succeir; en primer lloc, acabà el segon govern de coalició, en este cas de caràcter socialista, el dia 26, i l'endemà, hi ha un intent de cop d'estat fracassat pel general Lavr Kornilov, que va anar en tropes de soldats retirats. Kornilov decidí enviar l'eixèrcit contra el govern provisional en Petrograd per a instaurar una dictadura militar el 27 d'agost. Paradoxalment foren els bolchevics (majoritàriament) els que salvaren la situació, conseguint armes del mateix govern i frenant l'avanç de Kornilov a pocs quilómetros de la capital. D'esta manera el govern provisional quedà encara més desacreditat i els bolchevics enfortits, i gràcies sobretot a les armes conseguides formaren la seua pròpia milícia revolucionària: la Guàrdia Roja, núcleu originari del futur Eixèrcit Roig. Este fon arrestat i empresonat. Aixina s'arriba al mes previ a la Revolució d'Octubre de 1917: setembre. El mateix 1 de setembre, Rússia serà declarada una República. Tres dies despuix, Trotski, en el seu ascens meteòric dins el bloc bolchevic, en temps récort, és lliberat juntament en el restant, de la presó, i se convertí en cap del Sòviet de Petrograt. Finalment, el 25 de setembre es forma un tercer govern de coalició.
  1. Haimson, Russia’s Revolutionary Experience, 1905-1917.