Joan Lluís Vives i March

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Lluis Vives i March

Joan Lluis Vives i March, el gran filosof i humaniste del Renaiximent europeu, naixque en Valéncia, el 6 de març de 1492, en la casa dels Vives, ubicada en la plaça que hui porta son nom, junt als palaus dels Cardona i Vilarrasa, rere l'iglésia de Sant Marti. Sos pares foren Lluis Vives i Valeriola i Maria Blanca i March, parent del poeta Ausias March, i abdós judeus conversos i comerciants. Muigué en Bruixes (Belgica) el 6 de maig de 1540.

Biografia[editar]

La seua biografia es caracterisa per ser gran amant de la ciencia i molt desafortunat en la vida, gran part de la qual estigue inmers en una cadena d'episodis trists, a pesar dels quals no s'amilanà. La principal preocupació que reflexà en els seus tractats i escrits va ser la reforma de l'ensenyança i de costums.

Lluis Vives feu els seus estudis primaris i universitaris en Valéncia, en una época en que els universitaris s'alçaven a les quatre de la matinada i tenien la primera classe a les cinc. Als 17 anys es traslladà, fart de la persecució que patien sos pares per ser judeus i despuix de la mort de sa mare, a París. En part fon un exili voluntari. Cansat de la mediocritat imperant al seu voltant, i perque una epidemia de peste que assotà Valéncia en el any 1508 paralisà totes les activitats academiques.

En la Sorbona estudià Humanitats i Filosofia. Es doctorà i tornà a Valéncia al trobar-se malament son pare. Al faltar son pare, es quedà per un curt espai de temps, donat classes en la catedra de Gramàtica i Lliteratura de l'Universitat, sent-ne un dels seus alumnes Honorat Joan. Marchà a Flandes en 1512 i establi la seua residencia en Bruixes, on es guanyà la vida, al principi, donant classes particulars. Es quan escriu: Christi Jesu Triumphus. Bruges fon per ad ell la segona Valéncia, a la que enyorava en devoció. A pesar de l'acossament de l'Inquisició a la seua família, sempre guardà un bon recort d'ella i la nomenava Patria Meua. La seua fama com a pedagoc començà a extendres. En 1517 el primer ministre de Carles V li feu preceptor del princip Guillem de Croy, qui als 10 anys havia segut nomenat bisbe de Cambray. En 1519 era professor de l'Universitat de Lovaina, intimant en el decà de la mateixa, qui despuix seria Papa en el nom d'Adrià VI. Conegué a Erasme de Rotterdam, en qui mantingué una bona amistat i abundant correspondencia, i preparà l'edició de les obres de Sant Agusti. Viajà a Paris, Bruges, Ambers i tornà a Lovaina, residint alternativament en Bruixes i Brusseles.

En 1522 faltà Nebrija, autor de la primera gramàtica espanyola, i l'Universitat d'Alcalà li oferi la seua catedra, pero la rebujà perque no estava d'acort en el sistema d'ensenyança. Sa vida fon un continu malbe economic. Quan trobava un mecenes, al poc es moria. No obstant, este infortuni no li restà activitat intelectual, investigadora i docent. En l'intent d'eixir de la sossobra economica marchà a Londres, a on conseguí que Tomas Moro, a qui conegué en Bruges, li presentara al rei Enric VIII. El rei i la reina, Catalina d'Arago -filla dels Reis Catolics- tenien noticia de la seua fama intelectual i li nomenaren preceptor de la seua filla, la princesa Maria, llector de la Reina i catedratic en el colege Corpus Christi d'Oxford.

Ya en sa nova situació laboral, en un viage de vacacions a Flandes se casà en Margarita Valldaura, antiga alumna seua, filla d'un procer valencià resident en Bruges, en l'any 1524. Fon el d'Anglaterra un periodo fructifer per a Vives, qui aprofità per a escriure tractats filosofics i didactics. En 1526 li vingué atra desgracia, el rei repudià a la reina Catalina i es divorcià d'ella. Vives es ficà de part de la reina en el contenciós, lo que li valgue l'enemistat del rei, més i mig de presó i el desterro. Tornà a Bruges, a casa de la família de la seua dona, en el moment en que els Valldaura s'havien arruïnat. Conegué aci a Ignacio de Loyola, qui més tart fundaria la Companyia de Jesus. Es produgue una epidemia i se n'anà a Paris i despuix a Lovaina, tornant a donar classes en l'Universitat. En 1532, l'Emperador, que sap de la seua situació, li concedix una pensió.

En 1533 se li declarà la gota, malaltia que li causà molts problemes. Europa estava llavors inmersa en una serie de guerres de religió, que afectaren la seua forma de ser. De 1537 a 1539 fon precetor de Mencia de Mendoza, Marquesa de Zenete, esposa d'Enric Nassau, qui mes tart seria Duquesa de Calabria, al casar-se en el Duc, Virrei de Valéncia. En 1538 escrigue el tractat filosofic Del alma y de la vida, despuix Exercitatio linguae latinae i De veritate fidei christianae. La Exercitatio linguae latinae resulta deliciosa per quant en ella retracta la Valéncia de la seua infantea i joventut en minuciosa descripcio de sos carrers i places, cóm es vestien, a qué jugaven, cóm eren i es comportaven, la bellea de les seues iglésies, etc... (*)

Lluis Vives muigue en maig de 1540 als 48 anys d'edat degut a la gota, i fon soterrat en la capella de Sant Josep de l'iglésia de Sant Donat de Bruges.

Obra[editar]

En totes les histories de Filosofia o del Reinaiximent es cita a Joan Lluis Vives. En l'Universitat d'Oxford es colocà una llapida en el seu recort. L'Universitat de Valéncia creà la catedra Lluis Vives a principis de sigle passat. Escrigue mig centenar d'obres, didactiques, morals, economiques, socials i politiques.

Entre les filosofiques estan: De causis corruptarum artium, De tradendis disciplinis, De prima Philosophia sive de intimo naturae opificio, De censura veri, De explanatione cuiusque essentiae, De instrumento probabilitatis, De disputionae, De disciplinis libri XX, Dialectices libri quatuor, De aristotelis operibus censura, De initiis sectis et laudibus philosophiae, In Pseudo-Dialecticos.

Entre les obres didactiques estan: De ratione studii puerilis epistolae duae, De ingenaurum adolescentium ac puellarum institutione, Rhetorica sive de recte ratione dicendi, De consultatione liber unus, Declamationes sex, ... Entre ses obres morals figuren: De institutione feminae christianae, De officio mariti, Fabula de homine, Inquisitio sapientae dialogus, ... Entre les teologiques: Meditatio de passione Christi, Triumphus Jesu Christi, Oratio Virginis dei Parentis, Preparatio animi adosandum, De veritate, De civitate Dei. Hi ha un grup d'obres variades de tot tipo, de les que destaquen: De subventione pauperum sive de humanis neccesitatibus, De concordia et discordia humani generis libri quatuor, De pacificatione, De communione rerum ad Germanos interiores, Praelectio i leges Ciceronis, De Francisco galliae Rege a Caesare capto, De sattut ac tumultibus Europae.

De les seues obres completes s'han fet dos edicions, una en Basilea (Suïssa), en 1555, i atra en Valéncia, baix la direccio de Gregori Mayans i Siscar, en 1782. Una tercera edicio que anava a fer l'Universitat de Valéncia en 1930 quedà frustrada pels acontenyiments polítics i belics de l'época.

La tendencia fonamental de la filosofia de Vives es empiric-racionalista. Defen que en totes aquelles materies cognoscibles l'espirit deu moure's sense obstaculs ni traves, sense impediments. Que esté sempre en contacte en la realitat de les coses. No li agraden les hipotesis, ni els apriorismes, acodix sempre a l'experiencia. Tots els nostres coneiximents son d'orige sensible, conegam les coses no en si mateixa , sino segons nostra manera de vore. En la seua vertent pedagogica, sa millor obra es De la causa de la corrupció dels estudis. En ella afirma que dita corrupció és deu a la superbia cientifica, l'excessiva volença al magister dixit, la manca d'una sana critica i a l'ignorancia del verdader metodo.

Defenia que s'havia d'ensenyar coses practiques, utils, odiava la rutina en l'ensenyança i volia que l'estudi fora mes racional i sobre assunts mes humans. L'educació per a Lluis Vives deu començar des dels bolquers, a carrec de la mare i fent que el chiquet senta sempre un llenguage net, pur i correcte.

A Vives se li ha nomenat pare de la sicologia moderna pel seu tractac De anima et vita, on establix que la font de la vida és el cor, sense cor no hi ha vida. Per mig de la voluntat pot adherir-se al be que produix la felicitat. L'anima és un principi actiu essencial que habita en un cos apte per a la vida. La memoria es el deposit de l'anima. Tenia ses propies terories sobre doctrina social, que expongue en De subventione pauperum, obra tinguda en conte en el Senat de Bruges i algunes de ses idees portades a la practica. Vives va sostindre que hi havia que combatre la vagancia, la caritat que la fomenta, i l'avaricia com a causa de la desigualtat economica. Era partidari de prohibir la mendicitat a les persones que son aptes per al treball i no hi havia que donar almoina als pobrets estrangers. En els seus famosos Dialecs surgix el Lluis Vives global, a on demostra lo utils que son la Gramàtica i la Retorica i veu la Musica dins de les Matematiques, considerant-la de gran utilitat pedagogica.

Ideologicament, la filosofia de Vives reflexa l'actitut ideologica del Renaiximent, alluntant-se de l'Edat Mija. Vives senti en tot moment una gran inquietut reformista i preparà els estudis filosofics per a entrar en una nova etapa, un nou periodo, com en una nova vida, en una mentalitat distinta, basada sempre en la tradicio greco-cristiana. Per aço, és considerat el més important filosof cristià del Renaiximent, alhora que sociolec, humaniste, teolec, pedagoc i lliterat. Joan Lluis Vives i March ha segut definit per sos biografs com u dels valencians més universals de la cultura cristiana occidental. Allumenà intelectualment el pas de la Edat Mija al Renaiximent.

Enllaços externs[editar]