Joan Gil-Albert

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Joan Gil-Albert, poeta i escritor valencià

Joan Gil-Albert (Alcoy, 1 d'abril de 1904 - Valéncia 3 de juliol de 1994, és un poeta valencià de la Generació del 27. Naixqué en Alcoy el 1 d'abril de 1904 en el carrer Polavieja nº 4 (en l'actualitat Carrer Sant Llorenç).

Infància[editar]

La casa era propietat de sos pares i en la planta baixa s’obria un taller de ferreteria com a negoci familiar.

En 1912 es trasllada en la seua família a Valéncia ciutat, a on son pare monta un almagasén de ferreteria. Ingresa com a intern en el colege d’Escolapis. Realisa l’examen d'ingrés al bachillerat en l’Institut Lluís Vives de Valéncia.

En l’any del trasllat a Valéncia son pare acabà la construccio d’una casa en El Salt, a uns kilometros d’Alcoy, parage fabulos, en el que havia segut un vell moli i a on Gil-Albert escriuria gran part de la seua obra que està plena de referencies -directes o indirectes- al Salt. Tot l’estusiasme de Gil-Albert per Azorín i Miro te les seues fonts en esta devocio compartida per la terra de les montanyes de les comarques alacantines.

Acaba el bachillerat en 1920 i es matricula en les facultats de Dret i Filosofia i Lletres. Poc despuix, en 1922, decidix abandonar els seus estudis i dedicar-se a escriure, lo que no agrada als seus pares.

Primers escrits[editar]

En l'any 1927 publica dos obres en prosa, “La fascinación de lo irreal” i "Vibración del estío". La publicacio de “La fascinación de lo irreal” fon costejada per ell mateix i posseix influencies notables de Wilde i Miro. La critica va saludar-ho en entusiasme, sobretot Las Provincias de Valencia i El Noticiero Regional d’Alcoy. Provablement va ser l’unic llibre que li dona diners.

Ideologia politica[editar]

A partir de 1929 escomença a interessar-se per la política. Més tart se sent molt d’esquerres, sobretot al conéixer a José Bueno, Juan Miguel Romá i Juan Renau. L’actitut política de Gil-Albert va ser sempre lliure i independent, recordem que no va pertànyer mai a cap partit, negant-se a retirar el carnet que el Partit Comuniste li havia preparat.

Posteriorment coneix a Max Aub que com era adinerat, rebia revistes internacionals i estava al dia de tots els “ismes” i vanguardes.

La Generació del 27 i la II República[editar]

En 1934 trava amistat en Federico Garcia Lorca i atres intelectuals que residixen en Valéncia. En 1936 coneix en Madrit a Juan Ramón Jiménez, Cernuda, Manuel Altolaguirre, Neruda, María Zambrano, Rosa Chacel, Miguel Hernandez i Vicente Aleixandre, etc. A molts d’ells els retrobaria en motiu del trasllat de la capital de la República a Valéncia.

La casa de Gil-Albert es convertix en centre de reunió dels intelectuals republicans. Allí fundaren la revista “Hora de España” a on colabora Gil-Albert junt en la publicació Nueva Cultura. Fon secretari de la Secció de Lliteratura de l’Aliança d’Intelectuals Antifascistes.

El seu primer llibre de versos aparegué publicat en 1936, per Manuel Altolaguirre, en el títul de “Misteriosa presencia”, seguit de “Candente horror”, en el mateix any i "Son nombres ignorados" (1938).

En 1938 s’incorpora Gil-Albert al XI Cuerpo del Ejército. En febrer de 1939 passen la frontera en França el XI Cuerpo del Ejercito republicà, els últims en fer-ho. Ya en França foren conduits al camp de concentracio de Saint Ciprien, del que Gil-Albert guardava un pesim recort. Als quinze dies al grup de “Hora de España” els reclama l’Aliança d’Intelectuals Antifascistes, transladant-los a Perpinya. Alli residixen uns messos, despuix representants del Govern de la Republica negociaren el seu exili a Mexic.

L'exili[editar]

En Mexic ciutat treballà Gil-Albert com a secretari de Taller, revista que dirigia Octavio Paz i feya la critica de cine en la revista Romance. Colabora també en les publicacions Letras de Méjico i El hijo Pródigo. En estes i atres publicacions mexicanes continua publicant poemes i obra diversa.

A finals de 1942 viaja a Buenos Aires, a on residix una temporada colaborant en els diaris argentins Sur i en la pàgina lliterària de La Nación. Alli coneix entre atres escritors a Jose Luis Borges. Despuix torna a Mexic de nou a on va residir dos anys més fins a tornar a Valencia.

En Mexic s’obri una oficina per a resoldre assunts relacionats en Espanya. Gil-Albert s’interessa per les gestions precises per a tornar, des de Valencia la seua família ajuda a la seua tornada en els passos oportuns.

Un atra vegada en Valéncia[editar]

La seua tornada te lloc a finals d’agost de 1947 retrobant-se a la seua família en sa casa d’El Salt, en Alcoy.

Aixina transcorrerien alguns anys en els que Gil-Albert, marginat per la critica, alterna el seu temps entre la seua tasca lliteraria, inedita en sa major part, i les ocupacions com a cap de familia. La seua situació econòmica es desfa i algunes propietats familiars son venudes, per eixemple la casa d’El Salt.

Despuix de tornar del seu exili publica "El existir medita su corriente" (1949) i "Concertar es amor" (1951), "Crónica general" (1974) i els llibres de memories "Heraclés" (1975) i "Breviarium Vitae" (1979). Ell mateix presenta la seua obra dividida en tres parts: la prosa, la poesia i la critica.

Com a contrast de la seua situació econòmica, lliterariament, en estos últims anys, la figura de Gil-Albert escomença a ser considerada com mereix, tant per la critica com pels grups d’escritors mes jovens. En Valencia Ciutat es constituïx en amic i confident de molts d’ells, atrets per l’honestitat i calitat de la seua persona.

Trobà, a partir de 1970, el major reconeiximent de la seua poesia de gran sensualitat, bellea i poder reflexiu, en llibres com les ilusions en els poemes de “El convaleciente” (1944), “Concertar es amor” (1951), “la Meta-Física” (1974), “Homenajes e in promptus” (1976) i “el Ocioso y las profesiones” (1979), etc.

Aixina es reconeix a un poeta tarda, que deuria d’anar lligat als seus coetàneus de la generació del 27, pero que permaneix en un original aïllament. Este fet s’accentuà despuix de la Guerra Civil, vivint un exili interior creatiu que va produir llibres en regularitat fora de les corrents dominants.

Escrits tots els seus llibres abans de 1972, en el que apareix l’antologia Fuentes de la Constancia, el treball de creació de Gil-Albert es va llimitar a redactar els texts de les seues llectures i presentacions.

Tota la seua producció està arreplegada en “Obra poética completa” editada per l’Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de Valéncia.

Va faltar el 3 de juliol de 1994, als 90 anys d'edat, en Valéncia Ciutat.

Reconeiximents[editar]

Bibliografia[editar]

  • "Juan Gil-Albert. De su vida y obra”. Autor: Cesar Simón. Edita: Institut d’Estudis Alacantins. Alacant, 1983.

Enllaços externs[editar]