Jesucrist

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Mosaic en una representació de Jesucrist, existent en l'antiga Basílica de Santa Sofía (Estambul), datada prop de 1280

Jesús de Nazaret, també conegut com Jesús, Crist o Jesucrist, és la figura central del cristianisme. Per a la majoria de les denominacions cristianes, és el Fill de Deu i, per extensió, una encarnació de Deu mateix. La seua importància consistix aixina mateix en la creència que, en la seua mort i posterior resurrecció, va redimir al gènero humà. En el islam, a on és conegut pel nom de Isa, ho consideren també com un dels seus profetes més importants. És u dels personages que han eixercit una major influència en la cultura occidental.

La paraula Crist prové del llatí Christus, i este del grec jristós, 'χριστ' (la pronunciació actual es deu al fet de carir en el llatí del so "jota" [χ]). 'χριστoς'. Aixina puix, és una traducció del hebreu mashíaj (en valencià, 'messies, salvador').

Segons l'opinió majoritàriament acceptada en mitat acadèmics, basada en una llectura crítica dels texts sobre la seua figura,la majoria dels historiadors i experts bíblics opina que estes senyes poden donar-se per certes, donada la concordança de les fonts, si be una minoria d'estudiosos posa en tela de juí la historicitat de Jesús de Nazaret, a causa de la pràctica inexistència de mencions en fonts no cristianes.

Per citar només alguns autors que afirmen la historicitat de Jesús: Raymond E. Brown (La mort del Messies, ISBN 84-8169-485-1); John Dominic Crossan (Jesús, vida d'un llaurador jueu, 1994, ISBN 84-7423-655-X; Jesús desenterrat, ISBN 84-8432-459-1); Bart Ehrman (Jesús, el profeta jueu apocalíptic, 2001, ISBN 84-493-1027-X); Gerd Theissen i Annette Merz (El Jesús històric, 2004, ISBN 84-301-1349-5); E.P. Sanders (La figura històrica de Jesús, 2000, ISBN 84-8169-400-2); Geza Vermes (Jesús el jueu: els manuscrits llegits per un historiador, 1994, ISBN 84-7669-213-7; La religió de Jesús el jueu, 1996, ISBN 84-7979-201-9); Paul Winter (El procés a Jesús, 1983, ISBN 84-85501-50-0).

Hi ha que destacar-se que inclús els defensors de la teoria de la inexistència de Jesús reconeixen que l'opinió generalisada és la contrària. Jesús de Nazaret fon un predicador judeu que va viure al principi del sigle I en les regions de Galilea i Judea i fon crucificat en Jerusalem entorn de l'any 30.

Lo que es coneix de Jesús depén casi absolutament [1] de la tradició cristiana, especialment de la utilisada per a la composició dels evangelis sinòptics, redactats, segons opinió majoritària, uns 30 o 40 anys, com a mínim, despuix de la seua mort. La majoria dels estudiosos considera que per mig de l'estudi dels evangelis és possible reconstruir tradicions que es remonten a contemporàneus de Jesús, encara que hi ha grans discrepàncies entre els investigadors en quant als métodos d'anàlisis dels texts i les conclusions que d'ells poden extraure's.

Jesús en el cristianisme[editar]

La figura de Jesús de Nazaret és el centre de totes les religions denominades cristianes, encara que hi ha diferents interpretacions sobre la seua persona.[2] En general, per als cristians, Jesús de Nazaret és el protagoniste d'un acte únic [3] i intransferible, pel qual l'home adquirix la possibilitat d'elevar-se per damunt de la seua naturalea caiguda i conseguir la salvació.[4] El dit acte es consumixc en la resurrecció de Jesús de Nazaret. La resurrecció és, per tant, el fet central del cristianisme i constituïx la seua esperança soteriológica. Com acte, és privatiu de la divinitat i inassequible a l'home. De forma més precisa, la encarnació, la mort i la resurrecció compensen en tres actes successius els tres obstàculs que separaven, segons la doctrina cristiana, a Deu de l'home: la naturalea,[5] el pecat[6] i la mort.[7] Per la encarnació del Verp, la naturalea divina es fa humana.[8] Per la mort de Crist, se supera el pecat i pel seu resurrecció, la mort.[9]

Històricament, el núcleu de la doctrina cristiana va quedar fixat en el Concili de Nicea, en la formulació del Símbol Nicé. Este concili és reconegut per les principals denominacions cristianes: catòlics, ortodoxos i les diferents iglésies protestants. El text del credo Nicé pel que fa a Jesús és el següent:

Y en un Senyor Jesucrist, el Fill de Deu; engendrat com l'Unigènit del Pare, és dir, de la substància del Pare, Deu de Deu; llum de llum; Deu verdader de Deu verdader; engendrat, no fet; consubstancial al Pare; per mig del qual totes les coses varen ser fetes, tant les que estan en els cels com les que estan en la terra; qui per a nosatros els humans i per a la nostra salvació va descendir i es va fer carn, es va fer humà, i va patir, i va resucitar al tercer dia, i vindrà a jujar als vius i els morts.

Existixen, no obstant, iglésies no trinitàries que no reconeixen l'existència d'una trinitat de persones en Deu: Unitarisme.

Jesús de Nazaret és també considerat l'encarnació del Fill, segona persona o hipòstasis de la trinitat cristiana. És Fill per naturalea i no per adopció, lo que vol dir que la seua divinitat i la seua humanitat són inseparables. La relació entre la naturalea divina i humana va quedar fixada en el Concili de Calcedònia en estos térmens:

Seguint en unanimitat als Sants Pares, nosatros ensenyem que s'ha de confessar un sol i mateix Fill, el nostre Senyor Jesucrist, perfecte en la seua divinitat i perfecte en la seua humanitat, verdader Deu i verdader home en ànima racional i cos; consubstancial en el Pare quant a la divinitat, i consubstancial en nosatros quant a la humanitat; en tot semblant a nosatros menys en el pecat, naixcut del Pare abans de tots els sigles segons la divinitat, i en els últims dies, per nosatros i per la nostra salvació, naixcut de Maria, la Mare de Deu, (mare) de Deu, segons la humanitat: un i el mateix Crist Senyor Fill Unigènit en dos naturalees ben distintes, immutables, indivisibles, inseparables; la diferència de naturalees en cap modo és suprimida per l'unió, més be es conserven les propietats de cada naturalea i concorden en una persona i en un subjecte. No (està) dividit ni partit en dos persones, sino que un i el mateix és Fill únic, Deu, Verp, Jesús Senyor, com des del principi els profetes i el mateix Jesucrist mos va ensenyar i va transmetre el símbol dels pares. Després d'haver segut regulades totalment per nosatros estes coses, en tota exactitut i harmonia, este Sant Sínodo ecumènic va definir que a ningú es permeta proferir una atra fe ni escriure-la, ni adaptar-la, ni pensar-la o ensenyar-la a atres.[10]

Referències[editar]

Notes[editar]

  1. Les referències a Jesús en autors no cristians són molt concises, i en alguns cassos s'ha posat en dubte que es referixquen al mateix personage que descriuen els evangelis.
  2. Atés que el cristianisme dista molt de ser una corrent uniforme de creències i pensament, per a parlar sobre Jesús en el cristianisme, caldria descriure les modalitats o concepcions cultivades per les distintes branques del cristianisme, també nomenades denominacions cristianes. Si be totes eixes concepcions són perfectament admissibles com a posicions de fe, expondre-les sense més en peu d'igualtat conduiria a cert relativisme que no donaria conte del fet innegable que unes són creències majoritàries i atres particulars, que unes varen ser desestimades només despuix de llarcs debats i atres es varen considerar heregies de manera contundent i des del primer moment.
  3. La historicitat de la resurrecció de Jesús de Nazaret és un fet que diferència la religió cristiana de les religions gregues. Si, per a estes últimes, el temps és una entelèquia circular i repetitiva, que se succeïx a manera d'etern retorn, el cristianisme assumix des del principi una noció llineal del temps, en la qual la resurrecció és un fita històrica única sobre el qual s'ordena l'història passada i la futura. Vore Puech, Henry: El temps en el cristianisme.
  4. En contraposició a les concepcions científiques que consideren l'home com la cima de l'evolució natural, la teologia cristiana considera que l'home és una espiritualitat caiguda. Vore Josef Pieper: Les virtuts fonamentals. Ed. Rialp Pp. 180.
  5. La naturalea de Deu (increada) i la naturalea de l'home (criatura) estan separades per l'abisme ontològic de l'acte creatiu ex nihilo
  6. La possibilitat del pecat és exclusiva de la voluntat de la criatura alluntada de Deu
  7. Entendrit sobretot en el sentit ontològic (deixar de ser)
  8. Plantilla:Bíblia
  9. Vladimir Lossky: Teologia mística de l'iglésia d'orient. Pp. 101
  10. Esta traducció és obra de RoyFocker, qui la va traduir directament del grec. Traducció.

Bibliografia[editar]

Jesús en el cristianisme i en atres religions[editar]

  • GUERRA GÓMEZ, Manuel: Los nuevos movimientos religiosos (Las sectas). Pamplona: Ediciones Universidad de Navarra, 1993. ISBN 84-313-1234-3
  • JONAS, Hans: La religión gnóstica. Siruela: Madrid, 2000. ISBN 84-7844-492-0
  • PUECH, HENRY: En torno a la gnosis.
  • TREVIJANO, Ramón: Patrología. BAC: Madrid, 2004. ISBN 84-7914-366-5
  • MASSON, HERVE: Manual de herejías. Ed. RIALP. Madrid 1989. ISBN 84-321-2517-2
  • LOSSKY, VLADIMIR: Teología mística de la iglesia de oriente. Ed Herder. Barcelona 1982. ISBN 84-254-1268-4
  • PAGELS, Elaine: Los evangelios gnósticos. Barcelona: Crítica, 1996. ISBN 84-253-2981-7.
  • PAGELS, Elaine: Más allá de la fe. El evangelio secreto de Tomás. Barcelona: Ares y Mares, 2004. ISBN 84-8432-489-3.
  • QUASTEN, Johannes: Patrología I. Ed BAC. Madrid 2004. ISBN 84-7914-029-1
  • QUASTEN, Johannes: Patrología II. Ed BAC. Madrid 2004. ISBN 84-7914-125-5
  • PIEPER, JOSEF: Las virtudes fundamentales. Ed RIALP. Madrid 2003. ISBN 84-321-3134-2
  • VERNET, JUAN: El Corán. Traducción, prólogo y comentarios. Ed. De Bolsillo. ISBN 84-9759-436-3

Enllaços externs[editar]

  • Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Jesús_de_Nazaret de la Wikipedia en espanyol, baix llicència GFDL.