Isabel I d'Anglaterra

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar


Isabel I, en anglés Elizabeth I, (7 de setembre de 153324 de març de 1603) fon reina d'Anglaterra i d'Irlanda des del 17 de novembre de 1558 fins a la seua mort.

Algunes vegades nomenada la Reina Verge, Gloriana o la Bona Reina Bess, Elisabet fon la quinta i última monarca de la dinastia Tudor. Filla del rei Enric VIII, naixqué princesa pero, la seua mare, Ana Bolena, fon eixecutada tres anys despuix del seu naiximent i Elisabet fon declarada ilegitima.

Va ser la mort de la seua germana Maria sense successió lo que la va convertir en única hereva del Regne del seu pare. Isabel va governar d'una manera més moderada que el seu pare i la seua germana,[1] i procurà fer-ho guiada pel bon consell.[2] Una de les seues màximes era "Video et taceo" ("Mire i calle").[3]

Infància i joventut[editar]

Enrique VIII i Ana Bolena, pares d'Isabel I.
The Miroir or Glasse of the Synneful Soul, una traducció del francés, per Elizabeth, presentat en Catalina Parr en 1544. L'unió brodada en el monograma per a KP "Katherine Parr" es creu que ha segut treballat per Elizabeth.[4]

Isabel va nàixer en el palau de Placentia, el 7 de setembre de 1533, sent la filla de Enrique VIII d'Anglaterra i de la seua segona esposa, Ana Bolena. Enrique hauria preferit un varó per a assegurar la successió de la casa Tudor pero, despuix del seu naiximent, Isabel es va convertir en princesa hereua al tro d'Anglaterra. En ser Ana incapaç de donar un hereu al rei, est va ordenar eixecutar-la baix l'acusació de traïció (l'adulteri al rei es considerava traïció) i bruixeria, per haver mantingut relacions incestuoses en el seu germà (19 de maig de 1536); càrrecs que són considerats hui com a falsos, encara que existixen cartes creuades entre la reina María I Tudor, germana d'Isabel, i el seu espós, el rei Felipe II d'Espanya, en les que María informava al seu espós que no considerava a Isabel la seua llegítima successora per ser filla del músic Mark Smeaton, lo que donaria hui en dia una bolcada a l'inocència d'Ana Bolena en la seua acusació d'adulteri. Quan la seua mare va morir, va ser deixada al recapte de Lady Margaret Bryan fins que el seu germà va nàixer i despuix va ser educada per Katherine Ashley. Isabel tenia llavors tres anys quan va ser declarada filla illegítima, per lo que va perdre el seu títul de princesa. Va viure retirada de la Cort, llunt del seu pare i de les seues successives esposes, encara que l'última d'estes, Catalina Parr, va mediar per a que pare i filla es reconciliaren. Isabel, gràcies a l'Acta de Successió de 1544, va recobrar els seus drets en la llínea successòria, darrere del seu germà, el príncip Eduardo, fill de Jane Seymour i darrere de la seua germana, María Tudor, filla de Catalina d'Aragó, que també va ser restituïda en eixa mateixa Acta de Successió.

Entre els seus assistents, durant l'época de l'exili, varen destacar Katherine Champernowne i Matthew Parker. La primera va ser inclosa entre els membres de la casa d'Isabel, prèviament a la mort de la seua mare i va mantindre en la futura reina una amistat que es va prolongar fins al seu posterior decés. Matthew Parker va ser el sacerdot favorit d'Ana Bolena, qui li va fer prometre, abans de la seua eixecució, que es preocuparia del benestar de la seua filla.

Sobre la seua personalitat, Isabel tenia molt en comú en la seua mare: neuròtica, carismàtica, enamoradiça i ferventment protestant. També va heretar la seua delicada estructura òssea, aixina com les seues traces facials; del rei, solament el seu cabell rojós.

Despuix de la mort d'Enrique VIII en 1547 i l'ascens al tro del seu fill, Eduardo VI, Catalina Parr va contraure nou matrimoni en Thomas Seymour —tio de Eduardo— portant-se a Isabel en si. Allí, esta va rebre una exquisita educació que li va propiciar una excelent expressió en el seu anglés natal, en francés, en italià, en espanyol, en grec i en llatí. Baix l'influència de Catalina, Isabel es va formar com protestant.

Mentres el seu germà es va mantindre en el tro, la posició d'Isabel va ser inestable. No obstant, en 1553, Eduardo va morir a la primerenca edat de 15 anys. Abans del seu decés, i contravenint l'Acta de Successió dictada pel seu pare en 1544, Eduardo va declarar hereua a lady Jane Grey, que seria deposta uns dies despuix de la seua coronació, el 19 de juliol de 1553. Recolzada pel poble, María Tudor va ingressar triumfant en Londres acompanyada de la seua mija germana.

Sense fer cas de l'opinió pública, María va contraure matrimoni en el príncip Felipe d'Espanya, futur rei de Espanya baix el nom de Felipe II. L'impopularitat d'esta unió va provocar en María la por a ser derrocada per una rebelió popular que nomenara a Isabel com a nova monarca. Este temor casi es va fer realitat quan la rebelió de Thomas Wyatt de 1554 va intentar evitar la seua boda. Despuix del seu fracàs, Isabel va ser feta presonera en la Torre de Londres, pero la seua eixecució, solicitada per alguns membres del sèquit espanyol, mai es va materialisar per la resistència de la cort anglesa a enviar a un membre dels Tudor al patíbul. La reina va intentar llavors apartar a Isabel de la llínea successòria com a castic, pero el Parlament li'l va impedir. Despuix de dos mesos de tancada en la Torre, Isabel va ser posada baix vigilància de Sir Henry Bedingfield. A finals d'eixe any, va córrer el fals rumor de que María es trobava embarassada. Es va permetre llavors que Isabel retornara a la cort, ya que Felipe guardava cert recel a que la seua esposa morira durant el part, i en eixe cas preferia que el tro fora destinat a la reclosa.

A l'instant en el que es va desmentir el fet, María, incapaç d'evitar que Isabel la succeïra, va intentar convertir-la al catolicisme, cosa que esta última va fingir acceptar pese a que en el seu interior va seguir sent fidel a la fe protestant.[5]

Primers anys en el poder[editar]

Isabel I en la seua coronació, 1559.
Isabel I rebent embaixadors (ang., Queen Elizabeth and the Ambassadors), 1560.

En 1558, despuix de la mort de María, Isabel va pujar al tro, sent coronada el 15 de giner de 1559, en lo que va ser l'última cerimònia de coronació en llatí, de Anglaterra (a partir del seu successor, Jacobo I, el rito de coronació es va realisar en anglés). Isabel era molt més popular que la seua germana María i es diu que, despuix de la mort d'esta, el poble ho va celebrar pels carrers.

Al començ del seu regnat, la política exterior d'Isabel es va caracterisar per la seua cautelosa relació en l'Espanya de Felipe II, que s'havia oferit a casar-se en ella en 1559[6], i les seues problemàtiques relacions en Escòcia i França, país este últim en el que es trobava en guerra degut a que la seua germana María havia decidit recolzar al seu marit Felipe en la guerra casi contínua en la que es trobaven immerses Espanya i França des de 1522.

La reina de Escòcia, María Stuart (neta de Margarita Tudor, germana de Enrique VIII), estava casada en Francisco II de França. Encara que residia en França, la seua mare, María de Guisa, part d'una de les més poderoses i catòliques cases nobiliaries franceses, regia el regne en la seua absència, defenent els interessos dels catòlics en Escòcia. Per la guerra contra França en la que es trobava immersa Anglaterra, Francisco II va recolzar les pretensions de la seua dòna al tro anglés, mentres que la mare d'esta permetia la presència de tropes franceses en bases escoceses.

Rodejats per l'amenaça francesa, Isabel i Felipe es varen vore forçats a unir forces pese a les seues diferències religioses. Per un costat, i gràcies a la mediació de Felipe, Anglaterra es va sumar al tractat de pau de Cateau-Cambrésis en 1559, en el que Isabel va renunciar formalment a l'última plaça anglesa en el continent, Calais, capturada l'any anterior per Francisco de Guisa, germà de María de Guisa; pel seu costat, França es comprometia a retirar el seu respal a les pretensions de María Stuart al tro anglés. Durant les celebracions que varen acompanyar a la firma d'este tractat de pau, Francisco II va morir, lo que va provocar en 1561 la tornada de la seua esposa María a Escòcia.

Ademés, en el mateix any (1559), Isabel va recolzar la revolució religiosa de John Knox, líder protestant escocés, que buscava eliminar l'influència catòlica en Escòcia. Isabel va enviar un eixèrcit a sitiar Leith, a on es concentraven les tropes franceses, i una armada a bloquejar el Fiort de Forth, a on s'esperava que els francesos desembarcaren reforços per a recolzar als escocesos. Encara que el lloc de Leith va ser un terrible fracàs, l'armada va conseguir impedir el desembarc francés, i va facilitar la victòria rebel, conseguint, despuix de la mort de María de Guisa en 1560, la firma per part de representants de María Stuart del Tractat d'Edimburc, que va eliminar l'influència francesa en Escòcia, encara que María es va negar sempre a ratificar dit tractat.

Mentrestant, en França, Catalina de Médicis, regente en nom de Carlos IX despuix de la mort de Francisco II, va ser incapaç d'impedir a Francisco de Guisa portar a terme una matança de hugonots, en lo que va esclatar una guerra religiosa entre la casa catòlica de Guisa, dirigida per Francisco, i la casa protestant de Borbón, dirigida pel príncip de Condé, Luis Borbón. Isabel va recolzar la causa protestant, aplegant a comprar a estos últims el port d'El Havre, que pensava intercanviar per Calais al final de la guerra. No obstant, despuix de la treua entre protestants i catòlics de 1563, Isabel va ser incapaç de retindre El Havre i va firmar una pau en França en 1564.

Despuix de les victòries en Escòcia i la desafortunada intervenció en França, varen desaparéixer els únics elements comuns de la política exterior d'Isabel i Felipe II, lo que es va traduir en una contínua decaiguda de les relacions entre abdós països, al mateix temps que en un acostament d'Anglaterra a França.

Des dels primers anys del seu regnat, Isabel va depositar la seua confiança en sir William Cecil[7](Lord Burghley des de 1572), que va ser primer Secretari Real i més tart Tesorer real fins a la seua mort en 1598, moment en el qual la confiança de la reina va passar al fill d'est, Robert Cecil.

La successió: María Stuart[editar]

La reina María I d'Escòcia.

Poc despuix de l'ascens d'Isabel al tro es va iniciar un debat sobre quí tenia que ser l'espós de la reina, incloent la petició del Parlament a la reina de que contraguera matrimoni. No obstant, contraure matrimoni haguera significat per a Isabel compartir el poder en el rei consort, a lo que sentia certa repulsió, i que pot explicar en part la seua negativa constant a parlar tan sols de matrimoni. Sense fills que la succeïren, Isabel tenia dos hereues llògiques: María Stuart, descendent de la germana major de Enrique VIII, Margarita Tudor, i Catherine Grey, descendent de la germana menor de Enrique VIII, María Tudor. Isabel sentia animadversió tant cap a la primera, pels seus enfrontaments anteriors i el seu catolicisme, com cap a la segona, que s'havia casat sense el permís real i la germana del qual Jane havia «usurpat» el tro anglés.

El problema de la successió es va agravar en 1562, any en el que Isabel va sofrir la pigota borda. Encara que es va recuperar, el Parlament va tornar a insistir en la necessitat de que es casara per a obtindre descendència, a lo que Isabel es va negar, dissolent el parlament fins a 1566. Eixe any la reina necessitava el permís del Parlament per a recaptar més fondos; este li va ser otorgat en la condició de que es casara, a lo que Isabel va tornar a negar-se. En 1568, Catherine Grey va morir deixant descendents que per distintes raons no eren aptes per al tro; aixina que, María Stuart va vore encara més reforçada la seua posició d'hereua natural del regne.

No obstant, María tenia els seus propis problemes en Escòcia, a on una rebelió provocada per la seua boda en l'assessí del seu segon marit (en el que havia concebut a Jacobo I d'Anglaterra i VI d'Escòcia) va forçar que abdicara en est i fugira a Anglaterra. Allí va ser molt mal rebuda, i degut tant al perill que suponia per a Isabel com a hereua del tro com al descobriment d'unes cartes a on supostament instigava als assessins del seu segon marit a actuar, va ser reclosa en el Castell de Sheffield.

Respal a la causa protestant[editar]

Monedes en l'efígie de la reina Isabel I, 1585.

En 1568, Isabel es va sentir amenaçada per la duríssima repressió del Duc d'Alba de les regirades protestants en Holanda, aixina com per l'atac de Felipe II contra els barcos dels pirates Francis Drake i John Hawkins. Mentres que els seus consellers, encapçalats per Francis Walsingham, demanaven a la reina que recolzara la causa protestant com ya havia fet anys abans en el príncip de Condé, esta es va inclinar per ordenar la captura de la flota d'Índies en 1569.

Eixe mateix any (1569) es produïxen dos alçaments: la cridada Rebelió del Nort, liderada per nobles catòlics de dita zona, que esperaven contar en el respal de Espanya contra Isabel, i la primera rebelió de Desmond contra el govern anglés en Irlanda, liderada per James Fitzmaurice Fitzgerald. No obstant, tant el Duc d'Alba com Felipe II eren contraris a intervindre en Anglaterra, donada la complicada situació en Holanda. Privats els seus enemics de respal exterior, Isabel va poder fer front a les rebelions, encara que va ser escombregada per una bula papal de 1570, que va exacerbar els seus problemes en els catòlics. Un any despuix el banquer florentí Ridolfí va planejar assessinar a la reina i colocar a María Stuart en el tro, en respal d'Espanya, per a restaurar el catolicisme. No obstant, el pla va ser descobert per Cecil, i els conspiradors varen ser eixecutats. Entre ells es trobava el duc de Norfolk, primer d'Isabel.

L'enduriment dels seus problemes en els catòlics no va impedir a Isabel inclinar-se per una aliança en França com a contrapés a Espanya, a pesar de la matança de Sant Bartolomé de 1572. Va aplegar fins i tot a negociar el seu matrimoni en el futur Enrique III, i despuix de la coronació d'este, en el seu germà Francesc d'Anjou, que va fallir en 1584 ans que l'unió poguera portar-se a terme.

La pressió sobre Isabel per a que recolzara als protestants holandesos anà incrementant-se, fins que en 1577 el consell real, incloent a Cecil, va aprovar unànimement l'enviament d'una força expedicionaria. La reina va conferir el mando de dita força a Robert Dudley, comte de Leicester, pero va canviar d'opinió a l'any següent retirant el seu respal per la seua reticència a entrar en un conflicte obert en Espanya.

En 1579, recolzant-se en la bula d'excomunió contra Isabel, James Fitzmaurice Fitzgerald va llançar la segona rebelió de Desmond. Contava en el respal del Papa, que va enviar tropes i diners, i de Felipe II, que va enviar un chicotet cos expedicionari a Irlanda, acceptant ser coronat en lloc d'Isabel quan la revolució triumfara. No obstant, les tropes de la reina varen conseguir contindre progressivament la rebelió, acabant en ella en 1583.

La guerra en Espanya[editar]

Retrate d'Isabel I (d'autor anònim, cap a 1589), commemorant la derrota de l'armada espanyola (representada en el fondo). Observe's el globo terràqueu baix la mà dreta de la reina, símbol del seu poder mundial.
Espanya pressionava els interessos anglesos en força: el respal als rebels irlandesos i l'ascens de Felipe II al tro de Portugal, i sobretot la desesperada situació protestant en Holanda (en Amberes a punt de caure) i França, a on la Lliga Catòlica i la família Guisa havien conseguit impondre la seua voluntat a Enrique III, constituïen séries amenaces per a Anglaterra.

Tement la rendició holandesa i la coronació d'un títaro espanyol en França, Isabel es va comprometre en 1585 a recolzar als rebels holandesos, enviant al Conde de Leicester en 5000 hòmens i 1000 cavalls. Com a garantia de pago per les seues despeses, Isabel desijava els ports de Brielle i Flesinga. No obstant, va rebujar ser coronada reina de Holanda, ya que això li haguera compromés totalment en la guerra, i la seua situació econòmica no ho permetia. El comte de Leicester no va ser capaç d'obtindre cap victòria militar significativa, i de fet totes les seues intervencions varen acabar en derrota. Açò, unit a la seua acceptació contra l'expressa voluntat d'Isabel del títul de governador general d'Holanda, va provocar que fora cridat a Anglaterra en 1587.

Aixina mateix, Isabel va recolzar l'activitat pirata de Francis Drake contra la marina mercant espanyola, lo que va portar a Felipe II a considerar la possibilitat d'una guerra oberta contra Anglaterra, en quant hi haguera una raó de pes per a això.

Una nova conspiració catòlica contra Isabel va otorgar a Felipe l'excusa que buscava. El ric comerciant londinenc Anthony Babington pretenia assessinar a la reina i coronar a María Stuart. La trama va ser descoberta en la primavera de 1586; es va revelar que en la mateixa havia participat la pròpia María, per lo que el Parlament va demanar la seua eixecució. Isabel es va resistir tot lo que va poder, pero finalment va ser incapaç de soportar la pressió, ordenant l'eixecució de María, que en el seu testament va cedir a Felipe els seus drets al tro anglés.

Felipe va començar, per tant, a preparar el pla d'invasió d'Anglaterra que es recolzava en els terços de Holanda, mentres Isabel reforçava la marina del seu regne. En 1587, Drake va atacar en èxit Càdis, destruint varis barcos i retardant efectivament fins a 1588 a la famosa Armada Invencible. No obstant, l'armada va vore frustrat el seu propòsit per la resistència anglesa, pel bloqueig holandés i pel mal temps.

Derrota de l'armada invencible, pintura de Philippe-Jacques de Loutherbourg (1796).

La victòria sobre l'armada va omplir de consol a Isabel, que ya no hauria de témer una invasió dels terços espanyols. Pero l'ambient en Anglaterra despuix de la batalla va distar de ser una algaravia de fervor patriòtic i festejos pel fracàs de l'invasió espanyola. A la batalla varen seguir tot tipo de disturbis i enfrontaments polítics provocats per les penalitats passades pels combatents anglesos, que varen tardar mesos en cobrar els seus sòus degut a que la guerra va portar a la vora de la bancarrota a les corones anglesa i espanyola. Aixina i tot, confiada per la victòria, en 1589 la reina va ordenar una expedició contra Lisboa, la contraarmada (superior fins i tot a l'Armada Invencible), en l'objectiu d'acabar en els restants de la flota espanyola de l'Atlàntic i incitar a Portugal a un alçament en contra de Felipe. No obstant, esta expedició va acabar en desastre, ya que va ser incapaç de capturar la capital portuguesa, perdent gran cantitat de soldats, mariners i bucs, i provocant una gran crisis econòmica.

Més èxit varen tindre les seues intervencions en favor dels protestants holandesos (8000 soldats) i en la guerra civil francesa, a favor del també protestant Enrique IV de França (20 000 soldats), ya que en recolzar a Enrique, Isabel va distraure l'atenció d'Espanya, permetent als rebels holandesos recuperar-se quan ya creïen la seua derrota casi segura. Encara que la guerra religiosa es va decantar del costat catòlic, en convertir-se Enrique al catolicisme en 1593, Isabel va mantindre l'aliança en França per la necessitat de proseguir la lluita contra Espanya. Encara que va retirar les seues tropes de França en 1596, Isabel va tornar a enviar de nou 2000 soldats despuix de la captura espanyola de Calais.

Isabel va enviar encara dos flotes en contra d'Espanya, una en 1596 que va fracassar en el seu intent d'atacar les colónies americanes (i que va causar la mort de Francis Drake i John Hawkins), i una atra en 1597, que va conseguir saquejar Cadis. Felipe, per la seua banda, va enviar també dos expedicions contra Anglaterra, la primera de les quals va conseguir desembarcar en Cornwall i saquejar els territoris circumdants, fet conegut com Batalla de Cornualles, pero la segona flota va naufragar en Finisterre per un temporal.

Mentres guerrejava contra Espanya, Isabel es va tindre que enfrontar a una nova rebelió en Irlanda, la Guerra dels Nou Anys irlandesa (1594-1603), a on Ret Hugh O'Donnell i Hugh O'Neill es varen alçar contra la colonisació anglesa. La reina es va vore forçada a enviar 17. 000 soldats al mando de Robert Devereux, comte d'Essex en 1599 per a frenar l'alçament, pero este va fracassar. Charles Blount, VIII baró de Mountjoy li va succeir en èxit, lo que va provocar que Espanya, paralisada des de la mort de Felipe II en 1598, intervinguera en 1601 a favor dels rebels en 3500 soldats que varen desembarcar en Kinsale. Tancades pels anglesos, varen ser derrotats junt als seus aliats irlandesos en la batalla de Kinsale que va posar fi a l'intervenció espanyola en Irlanda. Cap a 1603 la rebelió irlandesa estava controlada.

Mort de la reina[editar]

L'arquebisbe de Canterbury, Whitgift, en el llit d'Isabel. Vitrall de l'iglésia de St. James, Grimsby.

L'assessor principal d'Isabel, William Cecil, va morir el 4 d'agost de 1598. El seu paper dins de la política real serà continuat pel seu fill Robert, que pronte es va convertir en el líder del govern.[8] Una de les tasques que este últim es va propondre va ser preparar el camí per a una successió tranquila. Ya que Isabel mai va voler nomenar successors, Cecil es va vore obligat a procedir en secret,[9] entrant en negociacions en Jacobo VAIG VORE d'Escòcia, que tenia fortes, pero no reconeguts, drets sobre la corona.[10] Cecil va ensenyar a l'impacient Jacobo a mantindre's en la successió assegurant el beneplàcit de la reina, sense demanar obertament el tro.[11] El consell va funcionar. El to de Jacobo va encantar a Isabel, encara que segons l'historiador J. I. Neale, Isabel mai va declarar obertament la successió a l'escocés, ella si va fer conegut els seus desijos per inequívoques frases velades.[12]

La salut de la reina va permanéixer sense sobresalts fins a l'autumne de 1602, quan una série de morts dins del seu grup d'amistats li va sumir en una depressió severa. En febrer de 1603, la mort de la comtesa de Nottingham Catalina Howard, que era neboda de la seua cosina i amiga Catalina, Lady Knollys, va ser un colp de particular importància. En març, es descriu que la reina està en malestars i semblava deprimida.[13] Es va instalar en un dels seus palaus favorits, Richmond, prop del riu Tàmesis. Ella mateixa es va negar a ser examinada i tractada pels seus meges, ademés de negar-se a guardar llit, permaneixent en pé per vàries hores, en silenci. A mesura que la seua condició es va deteriorar, les seues dames d'honor varen escampar coixins pel sol, i Isabel finalment es va recolzar en ells.

Mentres s'anava debilitant, els seus serf varen insistir en posar-la més cómoda en el seu llit, al mateix temps que consellers d'Isabel es reunien entorn, i música suau es tocava per a calmar-la. Isabel encara no havia nomenat un successor, i en el seu llit li va fer una senyal a Cecil per a deixar a Jacobo en el tro. Prop de les dos del matí, la reina mor, el 24 de març de 1603, i es diu que ella va fallir "llaugerament com un corder, fàcilment com una poma madura de l'arbre".

Isabel va ser enterrada sense autòpsia per lo que la causa de la seua mort seguix sent desconeguda. Generalment s'atribuïx a que va morir d'enverinament de la sanc, possiblement causat pel maquillage blanc, fet a partir de blanquet, una mescla de plom i vinagre, fent este altament venenós. A les poques hores, Cecil i el consell porten a terme els seus plans, i nomenen a Jacobo com a nou rei d'Anglaterra.[14]

Funeral i sepeli[editar]

Corteig fúnebre d'Isabel I, atribuït a William Camden. (1603)

L'ataüt d'Isabel va ser portat riu avall en la nit a Whitehall, en una barca allumenada en antorches, per a posteriorment ser deixada en capella ardent. En el seu funeral el 28 d'abril, el fèretre va ser traslladat a la Abadia de Westminster en una carrossa tirada per quatre cavalls. En les paraules del croniste John Stow:

"Westminster estava sobrecarregada d'una multitut de tota classe de persones en els seus carrers, cases, finestres, pistes i canaletes, que varen acodir a vore les exèquies, i quan varen vore a la seua estàtua situada en l'ataüt, va haver un general sentiment de gent sospirant, gemint i plorant com abans no s'ha vist ni conegut en la memòria dels hòmens."[15]

Enterrada en la capella d'Enrique VII de l'abadia de Westminster, junt a la seua germana María, l'inscripció en llatí sobre les seues tombes resa: «Companyeres en el tro i la tomba, ací descansen, Isabel i María, germanes, en l'esperança de la resurrecció».

La conversió d'Anglaterra al protestantisme[editar]

Retrate de la reina Isabel I, conegut com a Retrat de l'Arc de Sant Martí, c. 1600, una representació alegòrica de la reina.
Retrate d'Isabel I, pintat despuix de 1620, durant la primera renaixença de l'interés en el seu regnat. El Temps dorm a la seua dreta i la Mort mira sobre el seu muscle esquerre; dos putti sostenen la corona sobre el seu cap.[16]

Un dels fets més destacats del regnat d'Isabel és la transformació d'Anglaterra, un país majoritàriament catòlic, en un país majoritàriament protestant. María, germana d'Isabel, havia restaurat el catolicisme durant la seua época de govern, fins a tal punt que Isabel no va trobar a cap bisbe important que oficiara la seua coronació i va tindre que recórrer al bisbe de Carlisle.

Ya en 1559, Isabel, suprema governadora de l'iglésia anglesa, va proclamar el Acta d'Uniformitat, que obligava a usar una versió revisada del Devocionàrio d'Eduardo VAIG VORE - un llibre protestant - en els oficis i a anar a l'iglésia tots els dumenges, i l'Acta de Supremacia que forçava als empleats de la corona a reconéixer per mig de jurament la subordinació de l'iglésia anglesa a la monarquia. La majoria dels bisbes catòlics instaurats per María es varen negar a acceptar estos canvis, i varen ser deposts i substituïts per persones favorables a les tesis de la reina.

Isabel va intentar durant els seus primers anys una política de tolerància cap als catòlics; no obstant, les rebelions de 1569 i 1571 i la bula papal d'excomunió de 1570, varen obligar a la reina a endurir les seues mesures contra els catòlics. Entre 1584 i 1585 es va aprovar una llei que condenava a mort a aquells sacerdots catòlics que s'hagueren ordenat despuix de l'ascens de la reina en 1559. Degut en part a la persecució, en part a l'identificació de protestantisme i patriotisme durant la guerra contra Espanya i a l'envelliment(i posterior decés) dels sacerdots catòlics, el país s'havia convertit efectivament en protestant para quan la reina va fallir en 1603.

Referències[editar]

  1. Starkey, David. "Elizabeth: Woman, Monarch, Mission." Elizabeth: The Exhibition at the National Maritime Museum. Susan Doran (ed.). Londres: Chatto and Windus, 2003, p. 5. ISBN 0-7011-7476-5
  2. "I mean to direct all my actions by good advice and counsel." (Em referixc a dirigir totes les meues accions per un bon assessorament i consell. ") Primer discurs d'Elizabeth com a reina, Hatfield House, 20 de novembre de 1558. Loades, David. Elizabeth I: The Golden Reign of Gloriana. Londres: The National Archives, 2003, p. 35. ISBN 1-903365-43-0.
  3. Neale, J.E. Queen Elizabeth I: A Biography. Londres: Jonathan Cape (1934; reimpressió el 1954), p. 386. OCLC 220518.
  4. Davenport, 32.
  5. (1994) Isabel I d'Anglaterra (en espanyol), Vergara, pp. 109-110. «María Tudor, en el seu llit, pensava sobre tota la seua obra de restauració del catolicisme. Va fer demanar a Isabel, en Hatfield que prometera no canviar res de la religió establida, i també que pagara els seus deutes. La tradició protestant pretén que Isabel li va respondre que estava d'acort sobre el segon punt, pero que referent a la religió, actuaria "segons la paraula de Deu, que era la seua única regla". Pero sembla prou improvable, que, en eixe moment, quan anava a tindre que enfrontar les dificultats d'un canvi de regnat, haja utilisat una fòrmula tan imprudent. Jean Dormer, dama d'honor de María dona una versió molt més verosímil: Isabel hauria afirmat solemnement la seua fidelitat al catolicisme i pregat a Deu que la sepultara en vida si mentia. Mai hauria de costar-li proferir eixe tipo de juraments.»
  6. Kraus Reprint (ed.): «Memorias de la Real Academia de la Historia» (en español) (en línea). Volumen 7 (1832). Consultat el 26 de noviembre de 2013. «Instrucciones de Felipe II a su embajador en Londres, relativas a su posible boda con Isabel I.»
  7. William Cecil li portava 13 anys. Al moment de la coronació d'Isabel (15 de giner de 1559), William tenia 38 anys, mentres que la Reina tenia 25 anys. Francis Walsignham li portava entre 3 i menys d'un any, entre 25 i 28 anys (es desconeix l'any exacte del seu naiximent).
  8. Després de la caiguda d'Essex, Jacobo VI d'Escòcia es referix a Cecil com "el rei d'allí, en efecte". Croft, 48.
  9. Cecil escriu a Jacobo, "El tema en sí és molt perillós per a ser tocat entre nosatres, ya que ell sustenta una marca sobre el seu cap". Willson, 154.
  10. Jacobo VI d'Escòcia era un tataratatara net de Enrique VII d'Anglaterra, i per lo tant, primer-germà d'Isabel, la neta d'aquell Enrique.
  11. Willson, 154.
  12. Neale, 385.
  13. Black, 411.
  14. Black, 410–411.
  15. Weir, Isabel, 486.
  16. Strong, 163–164.

Bibliografia[editar]

  • Beem, Charles. The Foreign Relations of Elizabeth I (2011) excerpt and text search
  • Bridgen, Susan (2001). New Worlds, Lost Worlds: The Rule of the Tudors, 1485–1603, New York, NY: Viking Penguin. ISBN 978-0-670-89985-2.
  • Hodges, J. P. The Nature of the Lion: Elizabeth I and Our Anglican Heritage (London: Faith Press, 1962). 153 p.
  • Jones, Norman. The Birth of the Elizabethan Age: England in the 1560s (Blackwell, 1993)
  • MacCaffrey Wallace T. Elizabeth I (1993), political biography summarising his multivolume study:
    • MacCaffrey Wallace T. The Shaping of the Elizabethan Regime: Elizabethan Politics, 1558–1572 (1969)
    • MacCaffrey Wallace T. Queen Elizabeth and the Making of Policy, 1572–1588 (1988)
    • MacCaffrey Wallace T. Elizabeth I: War and Politics, 1588–1603 (1994)

Enllaços externs[editar]