Imperi otomà

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
دولتِ عَليه عُثمانيه
Devlet-i Âliye-i Osmâniye
Imperi otomà
Flag of the Ottoman Empire.svg Osmanli-nisani.svg
1299-1923
Rise and Fall of the Ottoman Empire 1300-1923int.gif
Capital : * Söğüt (1299-1326)
Llengua oficial: Turc otomà
Govern: Califat (1517-1923)
Monarquia absoluta (1299-1876), (1878-1908)
Monarquia constitucional (1876-1878), (1908-1923)
Superfície: 5 200 000 (1683)
Població: 5200000 (1856)
35350000 (1856)
20884000 (1906)
18 520 000 (1914)
14 629 000 (1919)
Moneda: Akçe - Kuruş - Lira - Sultani


El Imperi otomà, també conegut com a Imperi turc otomà (en otomà: دولت عالیه عثمانیه Devlet-i Âliye-i Osmâniyye; en turc modern: Osmanlı Devleti o Osmanlı İmparatorluğu) va ser un Estat multiétnic i multiconfesional governat per la dinastia osmanlí. Era conegut com el Imperi turc o Turquia pels seus contemporàneus, encara que els governants osmanlís mai varen utilisar eixe nom per a referir-se al seu Estat.

En el seu màxim esplendor, entre els sigles XVI i XVII s'expandia per tres continents, ya que controlava una vasta part del Surest Europeu, el Orient Mig i el nort d'Àfrica: llimitava a l'oest en Marroc, a l'est en la mar Caspia i al sur en Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'Imperi otomà posseïa 29 províncies, i Moldàvia, Transilvania, Valaquia i Crimea eren Estats vassalls.

L'imperi va estar en el centre de les interaccions entre l'Est i l'Oest durant sis sigles. En Constantinopla com a capital i el territori que es va conquistar baix Solimá el Magnífic —corresponent a les terres governades per Justinià el Gran mil anys abans—, l'Imperi otomà era, en molts aspectes, el successor islàmic dels antics imperis clàssics. Numeroses traces i tradicions culturals d'estos (en camps com l'arquitectura, la cuina, l'oci i el govern) varen ser adoptats pels otomans, els qui els varen elaborar en noves formes. Estes traces culturals més tart es varen mesclar en les característiques dels grups ètnics i religiosos que vivien dins dels territoris otomans i varen crear una nova i particular identitat cultural otomana.

Durant el sigle XIX, diversos territoris de l'Imperi otomà es varen independisar, principalment en Europa. Les successives derrotes en guerres i l'auge dels nacionalismes dins del territori varen portar a la decaiguda del poder de l'imperi. La seua participació en la Primera Guerra Mundial seguit en la Ocupació de Constantinopla i el sorgiment de moviments revolucionaris dins de Turquia li varen donar el colp mortal i va resultar en la partició de l'Imperi otomà. L'imperi baix la direcció d'un sultà va ser abolit el 1 de novembre de 1922 i un any despuix, el califat. Els moviments revolucionaris que ho havien derrocat es varen agrupar i varen fundar el 23 d'octubre de 1923 la República de Turquia.

Interacció en Europa[editar]

Economia[editar]

Monedes otomanes d'argent, en el Museu Arqueològic de Samsun.

A causa de la seua ubicació geogràfica, els otomans es varen convertir en intermediaris imprescindibles de tots els intercanvis entre Europa i l'est, sur i surest d'Àsia. Una de les principals ciutats europees en la qual els turcs comerciaven era Venècia, qui es va convertir en el gran centre d'importació a Europa de l'art oriental. Ademés, Venècia era l'únic port històric on els bucs mercants turcs podien arribar en époques de pau. Fins a 1566, l'Imperi otomà no era tan sol poderós, sino també pròsper, com ho prova el superàvit anual que es produïa en les seues arques. L'Imperi era més o menys econòmicament autosuficient, produïa aliments aparentment illimitats i matèria primera en abundància que els artesans autòctons usaven en l'elaboració de productes per al consum propi i l'exportació; ademés va establir contactes comercials en Gènova, Florència i Ragusa. Gràcies al control que mantenia l'Imperi en tres continents i vàries mars, s'obtenien aixina mateix ingressos considerables del transport, sobretot en la ruta de les espècies i la seda, des del noroest travessant Orient Mig fins al sur d'Àsia.

No obstant, en la segona mitat del sigle XVI, l'imperi otomà va començar a entrar en crisis. Una de les causes va ser el desenroll econòmic exterior. Tota la seua riquea va crear noves necessitats en la classe dirigent: la preocupació constant dels sultans va ser fer de la seua capital una ciutat sense igual pel seu esplendor, #lo que va comportar un considerable aument de població i va implicar un increment en la demanda de productes. Estos nous productes, o ben Oriente no els produïa o la calitat dels occidentals era millor. Per lo tant, els otomans varen ser obligats en certa mesura a obrir el seu mercat als productes estrangers, lo que va ser aprofitat per algunes nacions occidentals per a incloure's en estos processos d'intercanvis i vendre els seus productes. Este comerç exterior va afectar a llarc determini, perque aixina molts occidentals varen començar a intervindre en els assunts interns de l'Imperi Otomà.

El decliu econòmic de l'Imperi otomà despuix de 1566 era, al principi, solament relatiu comparat en lo que estava ocorrent en l'oest d'Europa, on es va produir una revolució industrial i comercial entre els sigles XV i XVIII que va transformar l'economia feudal europea, fent que els antiquats gremis desaparegueren d'Europa. Com casi totes les zones en desenroll de l'edat mija, l'Imperi otomà no va experimentar esta revolució. Per contra, les seues institucions industrials i comercials no es varen moure més allà de les seues tècniques manuals i l'organisació gremial, per lo que no podien competir en les exportacions europees. Encara que pintoresc, els treballs tradicionals i els basars es varen provar cada volta més arcaics i ineficients, en comparació a les fàbriques modernes i les companyies comercials.

En el pas del temps, el capitalisme dinàmic d'Occident no solament feya semblar més atrassada a l'economia, sino que realment la va transformar i la va debilitar. La firma del tractat de les Capitulacions, feta per Solimá en 1535, va donar als francesos el dret de comerciar sense traves dins dels dominis otomans. Encara que este tractat no es va fer des d'una posició de debilitat, puix en un principi va ser simple generositat del sultà, ya que França no representava res en el comerç otomà; esta es va forjar en el sigle següent, quan l'Imperi otomà es va trobar en una posició inferior en rellació a l'Europa occidental. Ademés, una inflació en ràpit aument, que es va iniciar en Europa en el fluix de metals preciosos provinents de Amèrica, va trastornar l'economia de l'Imperi. Posteriorment, les factories occidentals introduïen els seus productes fabricats en massa als territoris otomans, deixant sense vendre la seua pròpia producció artesanal i iniciant el procés que arruïnaria l'economia otomana des de 1750 fins a 1850 i que casi va destruir per complet les manufactures, sobretot les textils. L'Imperi otomà era incapaç de seguir el ritme de creiximent econòmic ni d'enfrontar-se en l'alta inflació europea.

Durant este mateix periodo, holandesos i anglesos varen conseguir clausurar completament l'antiga ruta del comerç internacional que travessava l'Orient Pròxim i, conseqüentment, varen decaure els ingressos de l'Imperi otomà i la prosperitat de les seues províncies àraps. Ya cap a la mitat del sigle XVII, l'Imperi otomà, una volta pròsper, estava baix una enorme pressió econòmica, com a prova el dèficit anual en les arques de l'Estat.

L'Imperi otomà no va poder mantindre el ritme d'Europa en molts atres aspectes. Per eixemple, el capitalisme va evolucionar acompanyat del desenroll de noves institucions polítiques, métodos científics i tecnologia militar. Potser l'innovació més important en Europa despuix del Renaixença va ser l'aparició de l'idea de Estat com nació, una unitat política que gradualment es va convertir en el centre de l'identificació nacional d'un poble i la seua llealtat a la nació. L'Imperi otomà, per contra, mai va ser una unitat política i cultural en cohesió durant el periodo de 1600 a 1850, sino que va seguir sent un conglomerat de distintes religions i ètnies. L'identitat pròpia i la llealtat estaven concebudes en un marge més estret: la família o la millet (detallades més amunt).

Les institucions educatives i científiques europees, revitalisades en el Renaiximent, varen ser superant a les dels otomans, atollades en una rutina d'imitació i falta de crítica. La «revolució científica» en Europa no solament va portar al desenroll de noves infraestructures completament noves, sino que també va portar un canvi en l'armament i en les tècniques de fer la guerra. Solament un grup molt reduït de pensadors en l'Imperi otomà es va donar conte de que la seua civilisació s'estava quedant a la saga del desenroll econòmic sobre Occident, tant en les innovacions militars com en les institucions polítiques i econòmiques.

El sorgiment d'Estats forts econòmica i políticament en Europa es va sumar a un factor de molta rellevància a l'hora de la caiguda otomana. L'Imperi era una màquina militar que funcionava a pur de guerres curtes i victorioses que permetien l'expansió territorial, la seua font de prosperitat. Quan els otomans varen començar a trobar-se en eixèrcits millor preparats i en armes desconegudes, l'Imperi va aplegar als seus llímits d'expansió i varen començar a retrocedir. Va ser en el sigle XVII quan l'Imperi otomà va començar a perdre territoris a un ritme constant en Àustria, Rússia i en atres paisos europeus expansionistes, territoris que eren perduts en llargues i infructuoses guerres. Aixina va ser com l'Estat otomà no va poder seguir mantenint el seu tesor públic a través d'una màquina militar que consumia més de lo que aportava, absorbint la major part dels ingressos dels imposts.

Bibliografia[editar]

  • Dimitri Kitsikis, El Imperio otomano, Fondo de Cultura Económica, México,1989, ISBN 968-16-3334-2
  • Fernando Martínez Laínez, La guerra del turco. España contra el imperio otomano. El choque de dos titanes, EDAF, Madrid, 2010, ISBN 978-84-414-2518-7.
  • De Bunes Ibarra, Miguel Ángel, "El imperio otomano y la república de Turquía: Dos historias para una nación", Debate y perspectivas. Cuadernos de Historia y Ciencias Sociales. No. 2, 2002, 22 pp.
  • Bresc, Henri; Pierre Guichard; Robert Mantran, Europa y el Islam en la Edad Media, Barcelona, Crítica, 2001, 342 pp.
  • Shaw, Stanford, "El imperio otomano y la Turquía Moderna", en Gustav von Grunebaum (compilador), El Islam. Desde la caída de Constantinopla hasta nuestros días, 2 tomos, Madrid, Siglo XXI editores, 1975, 463 pp.
  • Cardini Franco, Nosotros y el Islam. Historia de un malentendido, Barcelona, Crítica, 2002, 232 pp.
  • Goody, Jack, El Islam en Europa, (traducción de Mirta Rosenberg), Barcelona, Editorial Gedisa, 2005, 184 pp.
  • Sloterdijk, Peter, Celo de Dios. Sobre la lucha de los monoteísmos, (Traducción de Isidoro Reguera), Madrid, Siruela, 2011, 170 pp.
  • De Bunes Ibarra, Miguel Ángel, "La defensa de la cristiandad; las armadas en el Mediterráneo en la Edad Moderna" en Cuadernos de Historia Moderna, No. V, 2006, 77-99 pp.