Història d'Aragó

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Portada de l'obra històrica de Jerónimo Blanques, *Aragonensium *rerum *comentarii, Saragossa, Lorenzo i Diego Roures, 1588. En el frontispici apareix un escut d'Aragó format pel senyal real en corona oberta al timbre, ya identificat com a escut privatiu del regne, i que segons la creència del propi autor de l'obra Jerónimo de Blanques i Tomás era originària dels Comtes de Barcelona: «varen ser preferides les armes de Barcelona a les reals d'Aragó». Autors com Udina i Martorell o Fluvià i Escorsa han amprat de modo «anacrònic i abusiu» el argument d'autoritat en defensa de l'orige comtal de l'emblema en recolzar-se en les creències habituals del sigle XVI que varen ser promogudes per Pedro IV el Ceremonios, i que en cap cas són prova de l'orige de l'escut d'armes.[1]

El territori que actualment comprén la comunitat autònoma d'Aragó històricament s'ha caracterisat per la seua condició d'encreuament, ocupant un solar del norest de la península Ibèrica que ha servit de pont entre la costa mediterrànea, el centre peninsular i les costes del mar Cantàbrica. La presència humana en les terres que hui formen la comunitat autònoma aragonesa data de fa varis milenis, pero Aragó, com a moltes de les actuals nacionalitats històriques, és frut de l'Edat Mija.

En el sigle VIII, en base a l'invasió musulmana de la Hispania visigoda i el conseqüent afonament de l'Estat visigot sorgixen diversos reductes cristians de resistència a l'Islam, entre ells el futur embrió d'Aragó. En el sigle IX un reduït territori ubicat entre les valls de Canfranc i Hecho tutelat pel Regne de Pamplona i a l'ombra de l'Imperi carolingi prendria el nom del riu Aragó, denominació que està documentada per primera volta en l'any 828, i donant començ per tant a l'història d'Aragó.

En el pas del temps Aragó aniria ampliant fronteres durant els sigles en els que primer va ser Comtat i més tart Regne, definint uns llímits territorials que es conserven en l'actualitat. A continuació es detalla l'història d'Aragó en les distintes époques.

Referencies[editar]

  1. Vore Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón: historia y significado, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995, págs. 11-12 y nota 13:
    Pedro IV vivió dos siglos después del testimonio más antiguo de los palos (la impronta del sello de Ramón Berenguer IV de 1150) y la suya es una mera opinión, sin el menor valor probatorio. La cautela resulta obligada si se tienen en cuenta las limitaciones del aparato historiográfico medieval, que en este caso quedan patentes al leer las indicaciones del rey al escultor sobre el vestido antiguo que debía lucir la estatua yacente de su antepasado, pues ni remotamente se aproxima a la indumentaria del siglo XI.
    Montaner Frutos, loc. cit., págs. 11-12.
    En este sentido, hay que prevenir igualmente contra el uso, anacrónico y abusivo, del criterio de autoridad empleado por Udina (1949 y 1988 [Federico Udina Martorell (1949): «En torno a la leyenda de las "barras catalanas"», Hispania, vol. IX, pp. 531-65 e idem (1988): «Problemática acerca del escudo de los palos de gules», I Seminario sobre heráldica y genealogía, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 45-68.]) y por Fluvià (1994 [Armand de Fluvià i Escorsa (1994): Els quatre pals: L'escut dels comtes de Barcelona, Barcelona, Rafael Dalmau (Episodis de la Història, 300).]) al citar a historiadores aragoneses que desde el siglo XVI han afirmado que los palos fueron traídos al reino de Aragón por Ramón Berenguer IV, desplazando así a las que serían armas propias del mismo, la cruz de Alcoraz, es decir, la de San Jorge cantonada de cuatro cabezas de moro. Tales autores no hacen más que recoger las creencias usuales de su época y carecen de validez. Máxime cuando está comprobado que la llamada cruz de Alcoraz es en realidad una innovación de Pedro III y no se documenta hasta 1281.
    Montaner Frutos, loc. cit., pág. 11, n. 13.