Gaeta Huguet i Breva

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar


Gaeta Huguet i Breva
Gaeta Huguet i Breva.jpg
Naiximent 24 de juliol de 1848
Castelló
Mort 26 de novembre de 1926
Madrit
Activitat Comerciant i escritor
Nacionalitat Espanya
Periodo Sigle XIX i Sigle XX


Gaetà Huguet i Breva (Castelló, 24 de juliol de 1848 - 26 de novembre de 1926) fon un empresari, articuliste, mestre i mecenes, i un dels pares del valencianisme.

Biografía[editar]

Gaetà Huguet i Breva, va nàixer en Castelló de la Plana el 24 de juliol de 1848, en la plaça Vella nº 4, a on es troba hui l’edifici del Mercat Central junt a la plaça Major, fill de Ramon Huguet Gimeno, en el si d’una familia acomodada, dedicada al comerç i propietaria de terres rustiques i urbanes i una de les rendes més importants de la provincia.

Estudià en l’Universitat de Barcelona a on es llicencià en Filosofia i Lletres, en 1865, en plena joventut embarcà cap a Amèrica Llatina a on va estar alguns anys eixercint la docencia, passant despuix als Estats Units, desenrollant també l’activitat docent com a professor de francés en el Fort Edward’s Institut de Nova York. Volia coneixer mon i viajà per diversos països, aplegant a dominar alguns idiomes. Pero al remat, tornà a Castelló en 1874, la seua ciutat natal, dedicant-se al comerç de l’exportacio.

En la divisio territorial de l’any 1833, Castelló es troba com a capital de provincia, passa de ser una poblacio menuda a una vila gran, cap a l'any 1900 contava en 30.000 habitants, Castelló era una vila agraria tenint com a maxim exponent el canem per a l’elaboració de corda i espardenyeria (sigle XIX), a finals d’eixe sigle l’introducció del taronger guanyaria terreny d’horta al canem, l’arròs s’estenia per la marjal i la vinya i la garrofera pel secà. Esta alternativa agro-mercantil portaria el creiximent econòmic castellonenc. La població estava integrada per jornalers (la majoria), llauradors en diverses propietats i també gent dedicada a activitats artesanals i a l’indústria que naixia. L’agricultura comercial i d’exportació era el motor de l’activitat econòmica. Per eixe motiu, entitats ciutadanes de tot signe demanaven i reclamaven la millora de les infraestructures (especialment, el port).

El comerç[editar]

En Gaetà era un home ric, pero al mateix temps tenia inquietuts, era emprenedor i tenia visió comercial, pero sobre tot era un home en ideals i enamorat de la seua terra i la seua gent. Era capaç de fletar barcos sancers per a exportar a Amèrica els nostres productes, al temps que encapçalava la Junta de Contribuents per a fer possible la construcció del port maritim (a principis dels anys huitanta Huguet plantejà una campanya integradora de totes les forces socials per a conseguir la construccio del Port) que hui tenim en el Grau de Castelló, colaborava en la creació d’entitats com la Cambra de Comerç i atres infraestructures per al desenroll del nostre poble, va cedir uns terrenys a l’ajuntament per a la construcció d’un gimnasi escolar. Defenia la construcció en l’Hort dels Corders d’una escola indústrial, la seua família va formar part del Gremi de Corders. Fou també un dels defensors incondicionals de que el Banc d’Espanya obrira sucursal en Castelló, i va formar part del seu primer consell d’administració.

Esta preocupació pel desenroll economic de Castelló, ciutat a la qual volia vore convertida en verdadera capital cosmopolita i no trisea aldea provinciana, fon comú per a tot el territori valencià. Huguet somiava un Castelló ric en una Valéncia prospera:

La nostra llabor no se llimitará a les reivindicacions étniques o històriques. Sabem que estes han de precedir a les económiques, pero estem fondament convençuts de que tot ideal de cultura i tota aspiració autónoma i llibertat d’un poble deuen vindre acompanyades de la sólida base del seu benestar económic”…”Associem, puix, les aspiracions de reivindicacions étniques i autonómiques a les de progrés de les industries de Castelló primer, en los pobles tots de la regió valenciana seguidament, i vorem pronte figurar al nostre poble en lo concert dels pobles mundials, en lo lloc preferent ”….”Els valencians estem en motiu enorgullits de l’alvans de la nostra agricultura; alvans degut al nostre propi esforç i en lo cual no te art ni part lo govern central, que no mes mos servix d’estorb, perque los delegats ací sols poden vindre a apendre, may a ensenyar… (Veu de la Plana, 1916)

El port de Castelló mereix també un apartat, una volta aprovades les obres pel govern central i per mig d’un diputat de Sogorp, Gaetà pagà la fiança provisional per a començar les mateixes, es fa una suscripcio popular de 858 accions de 1.000 reals, per a finançar-les, participant gent important de Castelló com: Fernando Gasset, Carlos Ferrer, Emilio Huguet (el seu germa), Gaspar Juan, Hipólito Fabra Adelantado…., pero Gaetà adquirí la major part d’elles. Vocal electe de la “Junta de Obras del Puerto” (1902), societat que gestionà tot lo referent al Port. Per desgracia, Gaetà no va poder vore acabades les obres del port, en els anys trenta encara es feen obres al Grau.

Un atre dels gran merits d’Huguet no es a soles haver tingut estes idees, sino haver tingut la valentia i l’entrega de finançar-les en tot lo que fera falta.

Societat i política[editar]

El seu pensament era el següent: desig d’expansió i millora de Castelló, creiximent i transformació de l’economia castellonenca (millor produccio agraria, construccio del port, adequar les infraestructures, cambra de comerç), volia una reforma social en millora de l’ensenyança en construccio i millora de coleges, millor professorat, difusió dels ideals valencianistes i defensa de la llengua valenciana.

Durant la seua joventut, politicament s’identificava en el federalisme, s’afilià al Partit Federaliste de Pi i Margall (aquell president de la I Republica espanyola que intentà construir un estat federal), fon president de la Lliga de Contribuents (1881), la seua entrada en la politica va ser l’any 1882, reclamat pel sector dissident del progressisme de Francesc González Chermá, per a presentar una candidatura alternativa en les provincials. Diputat provincial (1890-1894), primer diputat republicà en ocupar el carrec, i regidor (1906). Sent diputat va fomentar la producció en incentius econòmics i donant premis a l’exportació, lluità contra la filoxera de la vinya per mig d’experimentació, creació d’escoles agraries cedint terrenys d’ell a la Diputacio, vigilava el tractats internacionals per a l’exportació agraria.

Politicament, Gaetà s’ana desplaçant cap al federalisme organic dels plantejaments de Figueras, acabant possicionant-se en el republicanisme progressiste majoritari, mantenint l’ideari federal (regionalista).

L’ideari politic d’Huguet en la Diputació era: Fer manco politica i més administració, denunciava als conservadors en majoria (cossiers i tetuanistes) i volia revisar l’estat dinerari, reclamar les deutes pendents dels ajuntaments i reduir el personal administratiu. Les discrepancies politiques enfrontaven a Fernando Gasset i Gaetà, mentres que’l primer es fonamentava en l’unitat territorial provincial, el segon, optava pel regionalisme, reclamant el final del centralisme. El provincialisme front al regionalisme, sense qüestionar l’unitat de l’Estat. El centralisme rebujava el valencià i Gaetà contestava en “Valencia Nova” (1907), dient: “Pareix mentira qu’un dels signes de finura i d’educació siga parlar el castellà i aborrir la nostra nativa llengua, i el mal major a on está és en Valéncia a on casi no se permitix parlar en valencià més qu’als fematers. Yo me mossegue els punys perque Deu en lloch de ferme mercader i llaurador com soc no m’haja fet bon escritor que m’hagués fet algo de profit per les idees qu’arrailaes tinc en l’ànima…”

Gaetà Huguet creïa poc en els partits i organisacions i molt en la voluntad dels individus quan es proposen una causa ambiciosa, encara aixina, va fundar l’associacio Joventut Regionalista (1909) d’activitat lliterària, junt a Salvador Guinot Vilar, carliste, i rival politic pero afi en el valencianisme, per ad ell aixo era lo primer, i un poc decebut per lo poc reivindicativa i compromesa politicament que resultà l’entitat, fundà en 1913, La Nostra Terra (societat lliterària, fundada pels membres més politisats de la Joventut Nacionalista de Castelló i, com a entitat participà en l’Acte d’Afirmacio Valencianista, celebrat en Valéncia l’any 1914), els seus objectius eren treballar per l’autonomia i per l’oficialitat de la llengua valenciana, publicant una revista en el mateix nom, encara que seria de vida curta, més tart, junt al seu fill, tornarà a revifar i donar impuls al valencianisme en Castelló per mig de Joventut Regionalista (1916).

Els valencianistes de Castelló aspiraven a la federació de la nacionalitat valenciana en les demés nacionalitats iberiques, i inclus europees, “sense la humillant tutela de castellans ni catalans”, i duent com a estandart “nostra propia llengua valenciana en nostra propia e intensa cultura casolana”.

El valencianisme i Constantí Llombart[editar]

La Renaixença valenciana tenia dos sectors, en u el conservador, Teodor Llorente i en atre, el lliberal, Constantí Llombart. Gaetà Huguet seguix una evolució pareguda a la de Constantí Llombart, fon intim amic d’ell i el recolçava des de Castelló, viajant al Cap i Casal quan fora necessari per a visitar-lo.

Alternava les seues activitats professionals i polítiques sense perdre mai el contacte en el moviment del Renaiximent de la llengua valenciana que s’iniciava en la ciutat de Valéncia. Seguint l’eixemple de Constantí Llombart creà els Jocs Florals en l’Alcora i Castelló (1892), i en Llucena (1894). Organisava actes en els que convidava a Lo Rat Penat a visitar Castelló. Patrocinà les edicions de 1921, 1923 i 1925, dels Jocs Florals organisats per dita associació.

Encara que confessara no ser filolec, coneixia perfectament els problemes sobre l’orige de la llengua valenciana, que considerava autoctona, i sobre la denominació que li donaven els nostres classics, i tenia idea dels canvis fonetics des del llatí a les llengües romàniques. El seu valencianisme no era una postura politica i convinenciera, sino una convicció fundada llingüisticament i en el gran amor a la llengua dels seus antepassats (l’eixemple el tenim en el seu escrit publicat en 1920, en el bolletí de la Societat Castellónenca de Cultura, pág. 197, que citem més avant).

A la mort de Constantí Llombart, Castelló es posa de dol, perque es sabia que era intim amic de Gaetà Huguet, sent una de les persones mes ilustres i més vollgudes de la ciutat. Els titulars dels diaris, d’aquells dies, feen referencia a la mort del patriarca de les lletres valencianes i fundador de Lo Rat Penat. Es celebraren certamens i actes en homenage a Constanti, impulsats pel seu amic. Organisat per Patria Nova en 1925, (Patria Nova i Joventut Valencianista, foren patrocinadores d’accions que abocarien en l’acort ortografic de 1932, la porta que s’obria a la despersonalisació llingüistica del valencià i a la substitució dels criteris autoctonistes sobre l’identitat de la llengua valenciana i la seua codificacio – marcats per Lluís Fullana -, que serien substituits per l’importacio de les normes ortografiques de l'Institut d’Estudis Catalans, explanades en alguns retocs en les “Bases Ortografiques de 1932”), es convocà un concurs d’himnes nacionals valencians que fon generosament dotat pel patrici Gaetà, des de Castelló de la Plana. El veredicte del jurat donà com a guanyadora la composició titulada “Vent de Ponent”, escrita en les normes de 1914 del pare Fullana, dient:

Vent de ponent, vent de ponent llauradors nostra terra perilla; germans l´amor sant defensem; vil estrany maganses nos humilla ¡ Valencians, per la patria breguem! ¡ Defensem la nostra casa, geni y llengua, sang y rassa ! ¡ Per honor y dignitat per la santa llibertat! I seguix.

Opinions en prensa i revistes[editar]

Edità i participà en algunes revistes de l’época, com a redactor en “Revista de Castellón” (1881-1883), escrivint articuls de prensa en “Ayer y Hoy” (1902), titulats “Notes valencianistes”, en “Arte y Letras” (1911-1915)…., destacant “Veu de la Plana” (1916), semanari fundat per ell que adoptà l’ortografia del Pare Lluís Fullana. En les planes de la “Revista de Castellón” (1882), apareixen articuls sense firmar en el següent sentit: “Lo desenvolviment i defensa dels interesos de la agricultura, comerç é industries regionals; estimulant á la juventud al estudi de l'història local pera que deprenga á honrar la memoria dels grands patricis valencians; procurant lo perfeccionament y generaliçació de la nostra llengua”. “La celebració de esposicions regionals á hon concurriren los productes de les tres provincies;…la reconstitució de societats economiques, que tingueren ses assamblees anyals en la metrópoli; i…, la fundació, en totes les viles importants del antig regne Valenciá, de societats análogues á la de Lo Rat Penat de Valéncia a on se congregarent tots les amadors de les glories valencianes”. L’autor dels mateixos pareix ser Gaetà Huguet i Breva.

En un articul seu escrit en “El Liberal” l’any 1893, titulat “L’obra de Constanti Llombart”, diu:..“En estes circunstancies excepcionals fon quand aparegué en escena la simpática figura de Constantí Llombart, d’este home extraordinari que naixqué i vixqué sols pera amar á la Patria Valenciana i que acaba de morir extenuat pel treball excesiu de ses múltiples mampreses patriótiques. Enflamat son cor pel foch del patriotisme i sense més mijos i prestigis que l’amor a la Terra Valenciana, i comprenent la necessitat d’aunar los esforços dels amadors de les nostres glories, dirigí tots los impulsos de la seua voluntad de ferro á la creació d’una gran associació valencianista, a on poguérent reunirse tots los bons valencians, i d’a on ixquérent totes les patriótiques manifestacions del present renaiximent. L’exit més complet coroná sos esforços, i en l’any 1879 fon inaugurada baix lo gloriós titol de “Lo Rat Penat ”…“Ha mort ya Llombart á la prematura etat de 43 anys estenuat per l’excesiu treball dedicat exclusivament á enaltir les glories de Valéncia, quan encara tant se podia esperar de son ardent patriotisme. Ha mort cobrint de dol i tristor á tots los bons valencians; pero sa memoria será eterna i viurá mentrimentres alene un sol cor honrat en esta nostra Patria Valenciana”

En “Ayer y Hoy”, l’any 1902, explica el seu concepte sobre la llengua, a la que no considerava procedent denominar catalana, sino valenciana: “Dés de lo sigle XIII ha vingut anomenant-se en lo nom generich de llemosina i més tart de valenciana, sens que mai los escriptors classichs valencians l’hagen baptejada en lo nom de catalana. Crec per lo tant que los moderns que res ó molt poch encara havem fet per son poliment i conreu no tenim lo dret de cambiar-li el nom, qual cambi implicare lo regoneiximent de la propia impotencia pera continuar l’obra gloriosa dels nostres predecesors”.

Aclarim que en temps de la Renaixença, una corrent denominava “llemosí” al referir-se a la llengua valenciana i fon amprat també per alguns catalans com a terme neutral. En “Revista de Castellón”, l’any 1913 en un articul titutal “Valencià imitant altres llengües”, dia: “Tant dolça, espiritual i polida degué semblar la nostra llengua al més portentós enginy de les lletres castellanes, al inmortal Cervantes, que li feu esclamar en la seua obra “Pérsiles y Segismunda”, que la valenciana parla la reputaba la més graciosa del mon; i el concepte ventajós que de la nostra lliteratura en la XVI centuria tenien format tant Cervantes com Garcilaso de la Vega (princep dels poetes castellans), se pot condensar en los elogis que de la nostra obra mestra “Tirant lo Blanch” ne fa’l primer en “Don Quixot de la Mancha” y en lo fet que’l darrer copiá testualment en ses églogues molts versos i esparses del divinal poeta valencià Ausias March”.

En “Las Provincias”, l’any 1914, contestava a un tal Eugénic, possible pseudonim, defensor de l’unitat llingüistica: “Lo perill gros, lo qui al nostre modo de vore requirix totes nostres forses, totes nostres energies per a combatirlo sens tregua ni descans, es lo perill del catalanisme. Y al parlar de catalanisme com á perill, no volem fer menció del catalanisme germá, d’aquell que en lo sigle XV i sigle XVI regoneixé la nostra independència llengüistica y la nostra supremacía lliterària”…”Ací fon imprés lo primer llibre d’Espanya, havent ho sigut pera eterna glòria nostra en llengua valenciana…” (“Los valencians i valencianistes de Castelló”, Las Provincias nº 17422, 11.6.1914)

En “Arte y Letras” (nº 6, 1915) (Orientacions valencianes. Dedicat a la Joventut), diu: “…lo nostre renaiximent literari ha sigut plenament consagrat; que l’espiritual estol dels nostres novells poetes y escriptors de tota classe no sols ha anat conseguint netejar de barbarismes la nostra parla y crear un llenguage cada dia mes polit i cult, sinó qu’ha despertat l’entusiasme per les nostres glories; ha engrandit l’amor a la Nostra Terra, y ha preparat les conciencies y els cors a la concepció y reivindicació de la Patria Valenciana dins l’Estat Espanyol”. En 1915, la revista “Patria Nova”, dia d’ell: “Hi ha persones que sintetisen un poble. La ciutat de la plana sempre ha estat sintetisada per lo gran patrici valencià En Gaetà Huguet. Havem aplegat i’l havem abrassat; semblava abrassavem a la patria valenciana”.

Elogi de Gaetà a l’acort de l’Ajuntament de Valencia per l’iniciativa del seu alcalde Faustí Valentín, a favor de l’ensenyança del valencià: “La vòstra proposició de fer obligatòria la ensenyança de la llengua valenciana en les escoles de la Metrópoli te un relleu tant gloriós y de tanta significant magnitud, no sols, pera els que nos honrem en lo dictat de republicans federals, sinó pera tots els valencians….” (Heraldo de Castellón, nº 9105, 1918). Dit acort no es portaria a terme.

Veu de la Plana[editar]

Els seus objectius (Veu de la Plana, nº 1, 25 març 1916): “Volem y desigem, dit en altres paraules, lo renaiximent de la grand familia valenciana, del grand poble valenciá. Los que ací nos congreguem y acaronem dins d’esta societat que diem regionalista, com podriem anomenar autonomista o nacionalista, portem al cor empeltat l’amor a la nostra Terra, y l’odi africá al Centralisme; convençuts que d’ell brillen lo decaiment de la nostra raça y l’anemia moral del nostre poble”…”Aspirem a que la nostra llengua vernácula siga sola la parlada en la nostra llar; pels nostres camps y en les nostres viles; que siga ensenyada en les escoles publiques; en los instituts y universitats….”

El seu ideari: “Los nostres ideals” (Veu de la Plana, nº 1, 25 març 1916): “Viure, resurgir, tornar a ser los valencians dins d’Espanya lo que fon la nostra Nació Valenciana en la quinzena centuria dins la grand Confederació Aragonesa….”

Nota de redaccio (Veu de la Plana, nº 6, 26 d’abril 1916): “Esta redacció no acépta, de cap manera, que se considere al Regne de Valéncia com part de terres catalanes. tota la dignitat y serenitat que dona lo dret i la raó, rechaza esta apreciació com ya feu en números passats”

Resposta a la conferencia de Miquel Duràn, feta a l’Ateneu Barcelonés (Veu de la Plana, nº 11, 3 juny 1916): “Existeix en Catalunya una tendència prou marcá a dir qu’els valencians som catalans y que la llengua que nosatros parlém es la catalana. Y es lo trist que algúns valencians, entusiasmats del espléndit resorgiment de Catalunya, acepten eixa teoría plens de satisfacció y apleguen a nominarse catalans, renegant de la personalitat del Regne de Valencia

Front al pancatalanisme, el regionalisme valencià d’Huguet prenia posicions davant de Barcelona, dient: “Fon un èrro de Cambó sostindre en les Corts Espanyoles qu’era potestatiu en los catalans respetar o llevar l’autonomia al reyne de Valencia…hagués sigut un fet insolit l’anulacio d’una nacionalitat ya creada que mes pronte o mes tard hagués segut recobrada” I denunciava les intencions dels pancatalanistes, dient: “L’idea dels chauvinistes catalans de estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria i que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant sino que destructora dels mes cars dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengues cos a Valéncia, los de Castelló nos fariem independents i la combatriem dasta quedarne hu dels nostres”. Gaetà Huguet, en una carta dirigida al pancatalaniste Daniel Martínez Ferrando (Veu de la Plana, nº 27, 21 d’octubre 1916)

El valencià en Castelló[editar]

En Castelló (1919-1936), n’hi havien tres corrents respecte a la nostra llengua, per una banda, estava Josep Nebot, donant preeminencia al castellà com a “llengua culta”, per un atra, Salvador Guinot, en ideés unitaristes entre el valencià i el català, encara que no l’impedix posicionar-se contra l’atropell que considera es l’unificacio ortografica i totes les propostes llingüistiques de Pompeu Fabra, i finalment, Gaetà Huguet, que defenía la valencianitat de la llengua.

Del gran amor que tenia a la nostra llengua (la valenciana, no la de Barcelona) es espill la següent cita d’un escrit seu publicat en 1920, en el Bolletí de la Castellónenca, titulat “La nació valenciana”: “esta polida y gloriosa llengua nostra valenciana que al sigle XV era igualment entesa per tota la costa llevantina com França, el Vaticà, hon era parlada per lo sant Pare y sa cort, torna de nou a pujar al cel envolta en l’encens de les nostres esglesies per a pujar al cel en la mateixa llengua de mel que los angels parlen”…..”despertar a la estudiosa joventut valencianista per que batisca un trono d’amor a la gloriosa “Personalitat Valenciana” lliure de tuteles que, quand mes afines mes taquen y deshonren”.

La Societat Castellónenca de Cultura es fundà en 1919, baix el nom en castellà de “Sociedad Castellónense de Cultura” (Gaetà s’encarregà de canviar-li el nom en valencià), sent sa primera junta: Salvador Guinot, com a president, Joan B. Carbó, vicepresident, Lluïs Revest, secretari i Ricart Carreras i Àngel Sánchez Gozalbo, vocals, despuix entraren, Gaetà Huguet Breva, Josep Pascual Tirado i V. Calduch. El primer bolleti aparegué en 1920 en una publicacio mensual, durant els primers anys. Gaetà, va ser soci fundador de l’Ateneu de Castellò, instituint els primers cursets de valencià.

Gaetà Huguet, opinava del vilarrealenc Josep Nebot, en quan a la llengua, dient que tant el valencià com el castellà tenien que estar al mateix nivell, cosa que no passava, perque el castellà era la llengua oficial i les publicacions es feen casi totes en castellà. Nebot dia que els valencianistes veen al castellà com a una llengua devoradora, pero se queixava de la castellanisacio del valencià i acusava a Gaetà d’acatalanat. La llengua valenciana era utilisada per alguns periodics i revistes satiriques, o be en obres poetiques de certamens lliteraris.

Gaetà, manifestava que la llengua era l’instrument principal per a seguir treballant, per lo tant, proclamava la necessitat d’una gramàtica, d’un diccionari, ajudes per al seu estudi i de classes de valencià a l’Universitat i als Instituts.

Deixà varies obres i aportacions relacionades en la llengua, fent, entre atres coses, arreplega de fraseologia popular, publicant en “Artes y Letras” (1911) i en el Bolleti de la Castellónenca. Publicà el seu poema “La canço de l’Arbre”, que a la fi de maig organisava l’Ajuntament de Castelló en el passeig de Lledó. Est himne es publicava en el nº 4 de la revista “Germania” (1925), orgue de la joventut ratpenatista, precedit per un preambul en el que llegim entre atres lloances: “…les estròfes d'esta composició plena de patriotisme i amor a la terra”. Es l’autor d’un “Programa de Resurximent Valenciá”, dedicat a la joventut, fa especial mencio a la necessitat de recuperar el passat iber del poble valencià que sense dubte, dona carisma i importancia a la nostra personalitat com a poble (Germania, 1925).


Gaetà i Lluís Fullana[editar]

Dedicatòria del Compendi de la Gramàtica Valenciana de Lluís Fullana a Huguet i Breva

Gaetà Huguet, també va ser intim amic del pare Fullana (Lluïs Fullana i Mira, Benimarfull 1871-Madrit 1948) i entusiaste propagandiste de la seua Gramàtica (la llibreria de la viuda de Ramon Ortega de Valéncia, publicà el “Compèndi de la Gramática Valenciana”, 1922), de la qual costejà una edicio popular de tres mil eixemplars i va obsequiar en uns cents de tan “estimable obra didactica” a la Societat Castellónenca de Cultura. El propi Fullana li dedicà unes paraules d’agraïment l’any 1921, per haver cobert els gastos de l’edicio de la gramàtica, considerant a Gaetà com el “Patriarca del Renaiximent lliterari valencià”. En la dedicatoria que fa l’autor a Huguet explica l’idea d’esta obra “per a propaganda i divulgació d’esta nostra amada llengua”.

En l’any 1918, Fullana llegia una conferencia en la Diputació Provincial de Valéncia que titulava “La cooficialitat de la llengua valenciana”. Raonant sobre les quatre opinions dominants respecte a la llengua que deu mantindre’s com a oficial en el Regne de Valéncia: la castellana, la catalana, la valenciana, i la valenciana i la castellana per igual, conclou que lo mes llogic i posat en rao es la cooficialitat del valencià i el castellà. Xixanta anys despuix, l’any 1982, vindria a donar-li la rao l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana en l’articul septim, que diu: “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana son el valencià i el castellà. Tots tenen el dret a coneixer-los i usar-los”.

El pare Fullana, en la seua obra “Temes práctics per a l´ensenyança de la Llengua Valenciana” (1926), en l´agraïment al patrici Gaeta Huguet, podem palpar el seu amor patri: “Permitiu que, atra vòlta, vos dedique dos paraules d´agraïment al posar fi a l´impressió d´este Treball, encaminat tot ell a favorir i facilitar l´ensenyança de nòstra Llengua Valenciana; puix sou vos l´inspirador d´ell i sou protector, baix tots els seus esguarts; podentse i deventse dir que per vos i rònegament per vòstra grandea de sentiments i per vòstre sempre viu i jamai esmortit entusiasme a favor d´esta llengua, tantes vòltes engrandida i santificada per aquell estòl d´insignes valencians que ompliren d´honor i glòria la seua patria, ixen huí a la llum estos Temes práctics, per a que s´en puguen aprofitar tots els que senten encara bullir en lo seu pit l´amor per l´Història, per les costums i per la passada grandea del seu antic Realme”

Lluís Fullana, regentà la catedra de valencià en l’Universitat de Valéncia durant 10 anys (1918-1928), fins que’l govern de la dictadura de 1928 la suprimira. El pare Fullana, eminent home d’estudi i filolec, vinculat a Lo Rat Penat, societat de la que era soci de Merit des del 12 de juny de 1913, durant sa vida, va escriure obres religioses, d’història valenciana i prou referents a la llengua valenciana, com dia ell, guanyant-li hores al temps i cremant molts cresolets d’oli i furtant hores a la son.

Principals obres del Pare Fullana al voltant de la llengua:

  • Normes Ortografiques (1914)
  • Gramàtica Elemental de la llengua valenciana (1915)
  • Vocabulari Ortografic Valencià-Castellà (1921)
  • Ortografía Valenciana (1932)

Joan S. López i Verdejo, en el seu treball “Introducció a la Lexicografia Valenciana”, diu: “L’ortografia, la gramàtica i el vocabulari, junt als atres estudis llingüistics podien haver segut els fonaments d’una normativisacio llingüistica valenciana a principis del sigle XIX” (Real Academia de Cultura Valenciana, serie Filologica nº 13, Valéncia 1994)

Docència i plenitut[editar]

En els últims anys de sa vida, Gaetà, es dedicava a escriure articuls i a donar classes de llengua valenciana, inculcant valiosos coneiximents a discipuls seus com Lluïs Revest i Corzo, autor del llibre “La llengua valenciana, Notes per al seu estudi i conreu” (1929), o Sánchez Gozalbo, entre atres. Les tertulies formatives en sa casa eren freqüentades també pel seu amic, Salvador Guinot Vilar, entre atres, en els que el mestre confiava en que ells constituiren la nova generacio de valencianistes en Castelló. Els convidava a sa casa i anava a sovint d’excursio en ells.

Preocupat per l’anarquia ortografica treballà per conseguir la seua unificacio i contactà en el grup redactor de la revista Cultura Valenciana, en el proposit de constituir un “Directori Ortografic Valencià”. Pero la mort el sorprengué el mateix any en que impulsà dita mampresa que a la fi no arribà a tindre exit.

Escrivia En Lluís Revest (en un articul del bolleti de la Castellonenca), a la mort de Gaetà, estes paraules: “Caigue aquell home a qui l’apassionament generos per una idea fon acontényer símbol a qui un poble sancer anomena Patriarca de son matern parlar. Fon l’enamorat cavaller del verb valencià, dic, de la regio valenciana”.

Fins la mort de Gaetà, el 26 de novembre de 1926, que el catalanisme no va irrompre en Castelló. Just moria al vespre del dia en el que prenia possessio del seu sillo com acadèmic de la Real Academia de la Llengua Espanyola el pare Fullana en representacio de la llengua valenciana, que en aquell temps, tenia reconeiximent oficial.

Tenim que dir que Huguet, no mai fon el millonari egoiste de bojaques tancades, sino que gastà lo que considerà necessari, i mes, en el desenroll d’unes idees que tenien com a principal beneficiaria a la societat, i no ad ell mateix.

Fundació Huguet[editar]

Sabem que n’hi han dos fundacions Huguet, una dedicada a Huguet i Breva, i l’atra a son fill Huguet i Segarra; pero la manca de transparencia i de confiança en les institucions pancatalanistes (no oblidem que l’any 2001, l’alcalde de Castelló autorisà una seu per a l’Institut d’Estudis Catalans en la nostra ciutat en un edifici de propietat municipal), nos impedix fer un seguiment o fiscalisacio per a comprovar si ha segut traïcionada l’última voluntat de Gaetà Huguet Breva. Lo que si està clar es que entre les persones que han estat al front de la Fundacio Gaetà Huguet en el passat (Joan Fuster, entre atres) i les que puguen haver ara, cap la possibilitat de que estiguen utilisant de manera indeguda el nom del nostre patriarca per a impulsar aquelles activitats que precisament denunciava en vida, fent creure que en el fondo ell era partidari de l’unitat de les llengües.

La fundacio a nom del pare (Fundación Cayetano Huguet Breva), desaparegué en decembre de 1999 (DOGV nº 3.654 de 28.12.1999, Notificacio de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques) i els bens restants passaren a l’estat (BOE nº 224 de 18.9.2001, Resolucio del Banc d’Espanya), per abando dels seus patrons i manca de recursos. En canvi, la fundacio a nom del fill, seguix promovent activitats i premiant al catalanisme (nomenament de “valencià de l’any”, per eixemple)

¿Que pensaria En Gaetà si poguera vore que l’Institut d’Estudis Catalans, te seu en un edifici municipal de Castelló i que la Fundació que porta el seu nom, premia tots els anys les lletres catalanes?

El nostre gran patriarca està soterrat en el cementeri municipal de Castelló pero no busqueu la llapida d’en Gaetà Huguet i Breva, en el panteo familiar, perque no la trobareu: no en te de llapida, figurant la següent inscripcio:

Si provar vols el amor. A qui be’t vol i no’t veu. Digues en tota fervor. Lloat sia lo nom de Deu. G. Huguet.

En Gaetà Huguet i Breva, és un personage a redescubrir i els seus escrits i el seu pensament una font d’estudi per a construir un valencianisme modern i sense complexos, com el que ell practicà en son temps. A pesar de l’oblit general, molts castelloners sempre recordarem a En Gaetà Huguet i Breva, per a orgull del nostre poble i com a eixemple a seguir.

ORACIO DELS HUGUET:

Deu i Senyor de tot quant hi ha creat. Beneiu el pa de la nostra taula. Doneu-lo al pobre i menesteros. Torneu la salut al malalt de cos i anima i la llibertat als pobles oprimits; vostra proteccio al orfe i desvallgut i siga per sempre lloat i beneit el vostre sant nom per totes les criatures de l’Univers, amen.

Bibliografía[editar]

Enllaços externs[editar]