Dialectes del valencià

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Dialectes del valencià
Dialectes del valencià segons el filolec valencià Manuel Gimeno en el llibre “Introduccio a la dialectologia valenciana. Els dialectes valencians”" (1996) Ed. Lo Rat Penat. ISBN 84-89069-21-2.

La llengua valenciana té cinc dialectes:

  • El tortosí o valencià de transició.
  • El valencià castellonenc.
  • El valencià apichat.
  • El valencià meridional.
  • El valencià alacantí.

Valencià de Transició[editar]

El valencià de transició es parla en El Maestrat i en Els Ports.

  • Se elidix la -r final: cantar > cantà, fer > fe.
  • La primera persona del present pren la desinència -o: yo pense > yo penso. Ademés la -o s'estén de forma analògica a las conjugacions II y III: bat > bato, senc > sento, córrec > corro. No obstant, conforme a lo que diu el filolec Manuel Gimeno Juan en la seua obra d'investigació "Introduccio a la dialectologa. Els dialectes valencians" (Lo Rat Penat 1996), esta senya no es completament general, ni extensible a totes les conjugacions verbals.
  • Los artículs el/els solen conservar la forma clàssica lo i los, especialment en la zona costera del Baix Maestrat: el chiquet > lo chiquet, els pares > los pares.
  • Conservació progressiva de la -d- intervocàlica, excepte en les terminacions -ada, -ades, a on també desapareix.

Valencià castellonenc[editar]

El valencià castellonenc (o de la plana) es parla en les comarques d'Els Ports, el Maestrat, la franja septentrional de L'Alcalatén i la Plana. Les seues característiques son:

  • -o de la primera persona del singular del present d'indicatiu. Esta senya només es dona a la mitat nort de la província de Castelló i com s'ha comentat adés sense que siga de forma general i contínua.
  • Neutralisació de la b/v.
  • Manteniment dels artículs lo/los.
  • Relativa conservació de la -d- intervocàlica del sufix -ador (desaparegut en -ada, -ades).
  • No pronunciació de la -r final.
  • Acabament en -e de la tercera persona del singular del presente i del imperfecte d'indicatiu (ell cante, ell cantave).

Valencià Apichat[editar]

L'apichat es parla en les comarques del Camp de Morvedre, l'Horta de Valéncia, el Camp de Túria i la Ribera Alta. També es parla en les ciutats de Gandia i Onda.

  • Manteniment dels artículs lo/los.
  • El nom apichat aludix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores com a casa, tretze i mege ['kasa, 'tret-se, 'meche]
  • L'àrea de l'apichat sol coincidir en la de la neutralisació de «b» i «v» en /b/.
  • Hi ha una certa tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constituïx en sílaba) per au: aulor [olor], aufegar [ofegar], aubrir [obrir].
  • Li conferix una certa personalitat a l'apichat el fet que mantinga encara, en notable vitalitat, l'us del perfecte simple.
  • Reducció del -mos i -vos a (se) Ex: canvieuvos = canvieuse , mos n'anem = se n'anem

Valencià Meridional[editar]

El valencià meridional es parla en les comarques centrals i les comarques de la Ribera de la Comunitat Valenciana en les que no es parla el dialecte Apichat. Té les següents característiques:

  • Predomini de la variant perifràstica del passat sintètic: yo aní > yo vaig anar. Excepte en les zones no apichades de la Ribera i la Safor.
  • El pronom de primera persona "et/te" passa a ser "el". "yo te done això" >> "yo el done això"

Cal destacar dos chicotets nuclis dins del dialecte meridional valencià, que són la Vall de Gallinera i la Vall de Tàrbena on encara es conserven característiques del mallorquí com l'articul salat "es" "sa", fruit de la repoblació d'estes terres en gent de les Illes Balears.

Valencià Alacantí[editar]

L'alacantí es parla en les comarques del Sur de la Comunitat Valenciana i en el Carche. Té les següents característiques:

  • Absorció de la i semivocal [j] en el conjunt -ix-: [ˈkaʃa] (caixa).
  • Pas del diftonc [ow] a [au]: [ˈbaw] (bou), [ˈaw] (ou), [ˈpaw] (pou).
  • Caiguda de la -d- intervocàlica que se estén al sufix -uda: grenyua (grenyuda), vençua (vençuda). Arbitràriament passa lo mateix en atres paraules: roa (roda), caira (cadira), poer (poder). En el Baix Vinalopó casi totes les -d- intervocàliques no es pronuncien.

Bibliografia[editar]

  • Gimeno Juan, M. (1996) Introduccio a la dialectologia. Els dialectes valencians, Valéncia .
  • GIMENO JUAN, M. (1993) El parlar apichat de la comarca de l’Horta de Valencia, Valencia: Lo Rat Penat.

Vínculs externs[editar]