Crit de Lares

De Uiquipèdia, la Wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Lares Revolutionary Flag (original).jpg
Bandera Revolucionària de Lares (Original)
1868 Lares Revolutionay Flag.svg
Bandera Revolucionària de Lares

El Crit de Lares va ser una insurrecció armada ocorreguda el 23 de setembre de 1868 que va pretendre l'independència de Puerto Rico del govern colonial de Espanya .

Este tumult ocorre el mateix any de la Revolució Gloriosa en Espanya (17 de setembre de 1868) i del Crit de Yara en Cuba (10 d'octubre). Este acontenyiment té els seus antecedents més pròxims en la guerra restauradora Dominicana que en 1865 va terminar definitivament en el domini colonial espanyol en Santo Domingo.[nota 1]

El Crit de Lares es va emmarcar dins del sentiment anticolonialista que es va apoderar del Carib hispà i que va ser abortat per la Guerra Hispano-Estadounidenca en la que Estats Units va resultar victoriós, despullant a Espanya de les Filipines, Guam, Cuba i Puerto Rico.

Génesis del moviment[editar]

Dr. Ramón Emeterio Betances i l'advocat Segon Ruiz Belvis, havien eixit de Puerto Rico cap a la República Dominicana per a organisar un alçament independentiste en l'illa. Ruiz Belvis va seguir cap a Chile, puix el govern d'eixe país havia oferit ajuda a la causa separatista, ajuda que no va aplegar a donar. Allà l'advocat va morir en forma sospitosa. Betances va crear el Comité Revolucionari de Puerto Rico i va organisar juntes i llegacións revolucionàries. Els principals dirigents de l'illa eren Matías Brugman (revolucionari), Manuel Rojas, Manuel María González, Carlos Lacroix i Manuel Cebollero.

El govern dominicà a través del General Gregorio Luperón i el President havia recolzat a Betances. Li havia permés reclutar i armar un chicotet eixèrcit i li va facilitar un barco armat. Quan casi tot estava llest per a portar a terme l'expedició contra l'illa, el govern espanyol va conseguir que el President Báez prohibira l'eixida dels expedicionaris de territori dominicà, i que les autoritats en Saint Thomas, on estava fondejat el barco, ho ocuparen.

Mentres els plans de Betances quedaven aixina desbaratats, en Puerto Rico l'Eixèrcit va detindre a un dels principals dirigents de la conspiració i va ocupar documents comprometedors. Els demés líders, tement ser arrestats, varen decidir alvançar la data senyalada per a iniciar la revolució sense esperar per Betances.

Desbandament final de l'eixercite revolucionari[editar]

Posterior a la derrota en la Batalla del Pepino, el liderat revolucionari es va reunir en la facenda de Mayaguez del General Rojas. Ací es prenc la determinació d'ordernar el desbandament de les forces rebels en bandes menudes. Estes bandes menudes devien amagar-se en l'interior de l'Illa en espera d'atres alçaments revolucionaris espontàneus. Una d'estes bandes d'insurrectes, liderada pel lloctinent Joaquín Barbacoa, va ser sitiada per militars de l'eixèrcit espanyol. Durant el lloc, els militars varen demanar als insurrecte la rendició, a lo que el lloctinent Barbacoa va contestar: "Barbacoa no es rendix". Immediatament es va produir un tiroteig i la totalitat de la tropa sublevada va ser eliminada. Despuix d'una orde del governador, Julián Pavía, la milícia portorriquenya i l'eixercite espanyol va rodejar als rebels i ràpidament l'insurrecció va aplegar al seu fi.

Com a part de l'esforç de suprimir el tumult, les autoritats espanyoles varen arrestar a més de huitcents sospitosos. D'estos huitcents, més de cent varen morir pel mal estat de les carceles sobrepobladas. El restant dels arrestats varen rebre un indult general de part del recentment nomenat Governador Jose Laureano Sanz el 26 de giner 1869 (el governador Julían Pavía havia dimitit el seu lloc en decembre 1868). Un d'estos press polítics exonerats va ser Juan Rius Rivera, qui més tart es va convertir en el Comandant en Cap del Eixèrcit de Lliberació en l'occident de Cuba.

Causes[editar]

Entre les causes que varen motivar este tumult es troben l'indiferència del govern peninsular a les demandes de reforma política dels portorriquenys, llavors (últims anys del regnat de Isabel II) ocupat pels moderats: Ramón María Narváez i Luis González Bravo. En lloc de mostrar-se conciliador, intentava resoldre la situació en major repressió, desterros i presó.

Atres factors sense dubte varen contribuir a movilisar als insurrecto. Un d'ells, és la personalitat de líders com Ramón Emeterio Betances (que estava en Chile buscant armes per a la revolució, pero que mai varen aplegar perque les autoritats de St. Thomas les varen confiscar) que va quedar exiliat, Segon Ruiz Belvis (mort en Chile en 1867 —per tant, abans del Crit de Lares— buscant respal per a la causa independentiste) i Francisco Basora.

Notes[editar]

  1. Nota: La bandera revolucionària de Lares és similar a la dominicana. Fon dissenyada per Ramón Emeterio Betances i teixida per Mariana Bracetti, coneguda com a "Braç d'Or"